LA BOHÈME de G. Puccini. Berna Perles, Kenneth Tarver, Milan Perisic, Sabrina Gárdez, Quim Cornet, Arturo Espinosa, Juan Carlos Esteve. Coral Infantil Agrupació Pedagògica Sant Nicolau. Cor Amics de l’Òpera de Sabadell. Orquestra Simfònica del Vallès. Daniel Gil de Tejada, director. Pau Monterde, director d’escena. LA FARÀNDULA (SABADELL). 16 D’OCTUBRE DE 2024.
A la recta final del centenari de la mort de Puccini, la temporada 2024-25 de la Fundació Òpera a Catalunya va aixecar el teló amb la primera de les quatre sessions de La bohème, que tornava a l’escenari de La Faràndula sabadellenca cinc anys i mig després de la darrera ocasió. Ho va fer assolint un èxit d’assistència més que considerable per ser un dimecres, amb el teatre pràcticament ple i anunciant el sold out per a la funció de diumenge. És obvi que la gestió de l’entitat, comandada per Òscar Lanuza i amb la feina als despatxos, està expandint artísticament la companyia en quantitat i qualitat.
Però ja se sap que les progressions a la vida real no són lineals i, en aquest sentit, el més satisfactori de la première va raure en el treball de la Simfònica del Vallès sota la batuta de Daniel Gil de Tejada: ben concertada amb tempi que mantenien la vitalitat teatral de la música, equilibri en la interacció jovial dels quatre amics bohemis i el punt commovedor i líric d’altres episodis (àries i quartet), amb relleu en alguns detalls tímbrics d’una obra idiomàticament força canviant, dotada de molts girs tonals, de textura i color que s’han de resoldre sense perdre sensació de continuïtat. Els moments més aconseguits van escaure a les àries de l’acte I i la volada lírica del quartet de l’acte III, així com l’arietta “Vecchia zimarra” que Arturo Espinosa (Colline) va frasejar amb gust i intel·ligibilitat.
Va convèncer bastant menys la posada en escena ideada per un dels equips habituals de la companyia, Pau Monterde i Miquel Górriz, amb l’ambientació a l’entorn del Maig del 1968. El canvi, merament estètic més que conceptual, no presentava cap alteració significativa del sentit dramatúrgic, essent plausible i satisfactori als actes primer, quart i, particularment, al tercer. No obstant, i considerant certa voluntat en la riquesa plàstica del vestuari i la il·luminació vermellosa, el conjunt va punxar teatralment a l’acte II, que semblava reduït a una estranya festa universitària amb una desfilada de personatges estrambòtics, amb poca concurrència damunt l’escenari, escàs bullici i la sensació de biaix i desubicació de les accions simultànies. Hi va mancar ritme i coordinació escènica que mostressin la genialitat dramatúrgica d’una construcció orgànica i amb tensió acumulativa com és la combinació de la cançó-vals de Musetta, el concertant i la marxa, amb el clímax i explosió orquestral en la reconciliació amb Marcello. Tampoc en la mort de Mimì es va paladejar la tensió de l’incòmode silenci, tot reblant la percepció que l’obra havia transcorregut amb massa celeritat, a la manera d’esquetxos. Quelcom ja prou accentuat en un títol breu i en un compositor com Puccini que, en aquesta obra, tendeix a anar al gra i a condensar l’acció.
Quedem-nos, doncs, amb l’acte tercer com el més satisfactori visualment i musical, i amb un equip de cantants solvents encapçalats per la soprano Berna Perles, que ja vam escoltar com a Manon Lescaut el febrer passat. De centre mòrbid, agut ben col·locat i veu homogènia, va demostrar trobar-se en un molt bon moment vocal tant en els números més lírics ben dosificats en cos i volum sonor com en els de major caràcter melodràmatic (acte IV), amb suficient intenció a l’ària de presentació “Sì, mi chiamano Mimì”, un bon Do sobreagut per rematar el duo “O soave fanciulla” i amb melangia a “Donde lieta uscì”. Per la seva banda, el tenor Kenneth Taverner debutava a Sabadell amb un rol que va defensar amb un instrument més proper al d’un líric lleuger. Encara que destil·la musicalitat, el timbre és clar, mat i algunes notes a la franja pateixen d’una col·locació que manlleva fluència a la línia. Segurament Rodolfo no és la seva millor carta de presentació, almenys per ara.
El baríton Milan Perisic (Marcello) tornava a Sabadell en un rol sense una tessitura extrema, ben defensada en el registre central i essent un bon partenaire de Rodolfo, i els altres dos bohemis, amb un discret vocalment però suficient Schaunard de Quim Cornet. L’hàbil Juan Carlos Esteve va complir en el doble rol de Benoît i Alcindoro, com també Sabrina Gárdez com a Musetta de timbre esmaltat, amb un registre agut polit, fluïdesa i el pes just en la veu, però poc sensual i seductora per a un personatge que acapara les mirades i l’atenció per naturalesa.
Segurament, no serà La bohème més recordada de l’entitat, però com de costum, amb les nombroses gires, l’efecte i el dinamisme del conjunt guanyarà en pregnància. De fet, en acabar la funció alguns ja pensaven en la Tosca que pujarà a l’escenari a final de novembre en el mateix muntatge ja vist al principi del 2020, abans de la pandèmia. Per cert, afegim un matís a l’argumentació imprecisa d’un dels textos que es presenten com a notes al programa de mà quan s’afirma que “en Puccini no podem parlar de leitmotiv, com en el cas de Wagner, tot i la seva empremta harmònica, sinó que crea un mosaic de motius melòdics que identifiquem de seguida i que fan una al·lusió musical a les àries dels personatges principals”. Primer: hi ha leitmotiv que no apareixen a les àries (el del foc, el de Musetta, entre d’altres). I segon: si bé és cert que el sistema wagnerià ultrapassa en sofisticació i densitat narrativa i dramatúrgica la de Puccini, allò que assimila i diferencia ambdós compositors en aquest aspecte no rau en l’empremta harmònica, sinó en la funcionalitat i semanticitat assolida en les transformacions morfosintàctiques dels motius musicals. A banda, és clar, que seria sorprenent descobrir que Budden, Carner o Osborne estaven equivocats en les seves minucioses anàlisis formals de l’obra pucciniana.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
