Essències del comiat

LA CASA DELS CANTS. Essències. Cor Lieder Càmera. Josep Vila i Casañas, director. Obres de Bach, Brahms, Desenclos, Duruflé, Howells, Llach, Morera, Ollé i Sabaté, Oltra, Sancho Marraco, Santos, Serrat, Stenhammar i Rheinberger. PETIT PALAU. 19 DE SETEMBRE DE 2021.

El cicle La Casa dels Cants del Palau de la Música va programar un dels diversos concerts de comiat del cor Lieder Càmera abans de dissoldre’s quan acabi la temporada 2021-22. Sota el títol Essències, el programa es dividia en diversos blocs que Josep Vila i Casañas, fundador i actual titular de la coral, contextualitzava. Hi va predominar una selecció heterogènia, a partir de fragments més aviat breus i representatius d’una trajectòria que ha inclòs des de lieder i peces sacres fins a música tradicional i composicions contemporànies i, per la qual, la primavera passada Joventuts Musicals de Sabadell va atorgar-li la Batuta d’Honor com a reconeixement a la seva tasca.

Un motet d’ascendència gregoriana com Tu es Petrus de Duruflé, I serrailets have del suec Stenhammar –enguany fa cent cinquanta anys del seu naixement– o Die Rosmarin, op. 62/1 de Brahms van demostrar un so de conjunt cohesionat, de línies molt ben treballades, discernibilitat en les gradacions dinàmiques i suficient claredat entre les veus en els passatges de major densitat de textures, en un Petit Palau que va habilitar les primeres fileres de butaques com a escenari: primer, per donar cabuda al nombre de cantaires; segon, per facilitar alguns moviments escènics, i tercer, per potenciar la proximitat del so atès que cantaven amb mascareta.

El caràcter inclusiu i testimonial de la proposta no descuidava els integrants traspassats, a qui es recordava amb la tercera part del Requiem de Howells, ni un bloc il·lustrat per l’arranjament d’Ara que tinc vint anys de Joan Manuel Serrat amb què es rememorava l’impuls de nous repertoris duts a terme per la formació gràcies a l’encàrrec de versions corals de temes pertanyents a la Nova Cançó dels anys seixanta i setanta a més de vint compositors catalans. Enmig, una singular col·laboració amb l’icònic Carles Santos en l’acció teatral representada per Europa La pantera imperial, que s’encetava amb un enregistrament d’una Fuga en La menor de Bach transcrita per Liszt i una adaptació del “Crucifixus” de la Missa en Si menor bachiana, arranjada per a tres cors a càrrec de Vila i Casañas.

Amb una dicció força entenedora, va quedar clar l’alt nivell i els motius pels quals se l’ha llorejat com una de les corals més sol·licitades en les temporades simfòniques d’orquestres com l’OBC i l’OSV. En conjunt, els resultats feien honor al mèrit d’haver estat un dels cors més presents en les programacions catalanes de les darreres tres dècades: riquesa de colors, veus femenines i agudes en general ben timbrades, esmaltades i considerable relleu dels baixos. Significativa també va ser la resolució i el sosteniment de notes llargues, calderons i pedals. En aquest sentit, Lieder Càmera va sobresortir en expressivitat a Muntanyes regalades en l’arranjament de Sancho Marraco i a La sardana de les monges de Morera: certament memorable en el joc entre expansió i contracció del fraseig i dels matisos dinàmics. A més, va arrodonir la vetllada amb una versió de La filla del marxant de Manuel Oltra –2022: any del centenari del seu naixement– i un sentidíssim Rossinyol que vas a França en l’arranjament de Pérez Moya, exemple de sensibilitat i modelatge en el fraseig i l’expressivitat. Amb aquest bis, els cantaires i el seu director agraïen al públic la fidelitat i tancaven un concert que traslluïa agraïment, una lleugera sensació de canvi de pàgina i de tènue alliberament d’una pugna que finalment s’ha considerat inviable.

La reflexió sobre com una formació amb el seu palmarès ha d’extingir-se per la manca de relleu generacional i per la manca de recursos econòmics en un país quantitativament misèrrim en cors professionals queda per a un article més profund. Tot i la proliferació de joves estudiants que surten dels centres educatius i el nombre de formacions corals aparegudes els darrers anys, la renúncia d’un òrgan com Lieder Càmera suposa un graó més en la pèrdua de la diversitat artística del país. L’endèmica i mediocre gestió de les polítiques culturals i econòmiques en el sector a Catalunya fa anys que el llastra de manera sagnant. Que el cas d’aquesta coral sabadellenca serveixi per a alguna cosa més enllà d’haver omplert pàgines de la nostra petita història i hores de gaudi estètic.