PALAU 100. Grigorij Sokolov, piano. Obres de Rameau, Mozart i Brahms. PALAU DE LA MÚSICA. 20 DE MARÇ DE 2012.
Per Mercedes Conde Pons
El Palau de la Música Catalana acollia ahir una altra nit memorable de música en estat pur protagonitzada pel pianista rus Grigorij Sokolov. En un concert extraordinari promogut pel cicle Palau 100 i amb l’aforament complet, la presència del pianista rus va ser rebuda com si es tractés de la vinguda d’un guru de la música, un ésser de lucidesa inaudita la presència del qual ens ajuda a il·luminar el nostre camí.
Grigorij Sokolov no necessita estratègies de màrqueting per omplir sales, ni grans cartells ni promocions especials. Ni tan sols ell es presta a la socialització excessiva. De presència més aviat humil, senzilla –enfundat en un frac amb el qual no sembla sentir-se especialment còmode–, Sokolov té més aviat aspecte de frare cartoixà. No és ben bé un caràcter ascètic, perquè el seu físic denota una certa complaença en el bon viure, però la seva aura és la d’un home que enraona amb si mateix per conèixer-se cada cop millor i, així, expressar-ho a través del piano, instrument catalitzador d’una realitat inaprehensible que fascina l’oient. Es diu que és fruit de les hores de treball amb els pianos Steinway que el pianista ha arribat a conèixer com ningú la sonoritat i capacitat d’aquests instruments, però hi ha quelcom més que el mer treball disciplinat. El pianista escolta i s’escolta, analitza i passa pel canal de la sensibilitat una intenció, una meta.
I és per aquest motiu que qualsevol obra, per poc coneguda, poc interpretada o, fins i tot, poc interessant musicalment que pugui resultar, esdevé un instant únic i atemporal en un estadi, a més, de consciència en la qual no hi ha matèria ni espai. Això és el que es va percebre tant al llarg del generós programa que el pianista rus va oferir, com també als sis bisos que va regalar. Podria haver tocat un estudi de Czerny i hauria seduït les oïdes de la mateixa manera. Però el pianista no es va acontentar tampoc oferint obres del gran repertori. La Suite en Re de J. Ph. Rameau no és una obra especialment sovintejada pels pianistes, essent, a més, una obra en què la circumstància d’haver estat escrita originalment per a clavecí esdevé molt evident. Sokolov va atorgar una claredat única a cada frase, a cada nota, i feia fluir el discurs d’una manera natural, mai forçada, i facilitant que totes les notes –fins i tot els trinats afins a les característiques del clavicèmbal– sobresortissin en la seva justa mesura. Mai, de fet en cap de les obres del programa, no es va percebre ni un moment de desídia o distracció que enterbolís el transcórrer de les obres. La Sonata núm. 8 en La menor de W. A. Mozart, que pot resultar tan menuda en una interpretació mediocre, va sonar brillant, solemne, mentre que les Variacions sobre un tema de Händel de J. Brahms van elevar l’oient a l’atmosfera de la sublimitat. Quina sonoritat en els fortes, com rugits del rei de la selva, però sempre amb el control sobre el so que no era mai excessivament brillant, ni mai excessivament opac. Els Intermezzi op. 117, també de Brahms, van culminar la paleta de sons, amb un vellut de morbidesa subtil, de la qual un no voldria desprendre’s mai. Un estadi de benaurança com aquest enganxa, i així ho va demostrar el públic, que no semblava voler abandonar mai la sala, com volent eternitzar els instants de felicitat que, a vegades, la música ens atorga.
