FESTIVAL MIXTUR. Parra & Pons: Constellations de Miró. Lluïsa Espigolé, Imma Santacreu, piano. Pere Arquillué, recitador. Obres d’Hèctor Parra i Arnau Pons. L’AUDITORI. 14 D’OCTUBRE DE 2023.
A mig camí d’aquest octubre ha tingut lloc la recta final del Festival Mixtur, una de les principals cites d’experimentació sonora que germinen a Barcelona i que converteixen la ciutat en un focus de nova creació. Enguany el Mixtur oferia conferències, activitats, noves col·laboracions d’artistes internacionals, una participació creixent d’alumnes als tallers i, en definitiva, una programació ben variada i diversa.
Una de les últimes grans estrenes del Festival va tenir a lloc a la Sala Oriol Martorell de L’Auditori, amb el títol de Constellations de Miró, una obra per a piano a quatre mans (fins i tot sis) i recitador, composta per Hèctor Parra. L’obra, una col·laboració amb l’escriptor Arnau Pons, amb les línies, formes i l’inconfusible estil de Joan Miró al rerefons, va veure finalment la llum de l’escenari en aquesta estrena absoluta. La gran afinitat entre poeta i compositor ha fructificat en aquesta reinterpretació de la famosa sèrie pictòrica del mestre Miró, originada de manera conjunta a partir de l’experimentació amb tots quatre –pianistes incloses–; una feina cuita en plena pandèmia. L’imaginari del pintor, l’exili i altres escenes biogràfiques “no massa específiques”, en paraules d’Hèctor Parra, són alguns temes que recorren aquesta densa i singular composició de gairebé dues hores de durada que cavalca entre aigües operístiques i la suite de piano.
En penombra i sota llums passives canviants va discórrer aquesta alternança entre recitatius i constel·lacions pianístiques que, únicament fent ús de mitjans acústics –això sí, molts–, suggereix un viatge artístic i històric al voltant del genial pintor barceloní. El llenguatge proposat per Parra era dissonant, modern –en el sentit de l’ús recurrent de tècniques esteses–, i tot i no ser “experimental” o dirigit a un específic públic molt innovador, encara pot ser emmarcat dins d’un difús i gran conjunt de “tendències actuals” que és refusat per una gran majoria del públic que habitualment consumeix el que, de manera convenient, anomenem “música clàssica”.
Tot i això, l’aposta per un format dinàmic i canviant, fins al punt d’evitar la repetició d’un mateix format o disposició en dues Constel·lacions consecutives, és de ben segur un atractiu i un punt a favor per guanyar-se l’atenció dels que sistemàticament esquiven el que, també amb conveniència, anomenem “música contemporània”. En altres paraules, alternar moviments per a dues, quatre –o més– mans, així com la part del piano “on es toca”, ja sigui al teclat o a l’interior –bastidors, arpa, claviller, cordes, etcètera– és un recurs que juga molt a favor en el sentit performatiu de l’actuació, especialment amb la complicitat extra de l’actor Pere Arquillué, que ocasionalment s’uneix a les pianistes en aquest vast univers sonor del piano “ampliat”. Bastons, pilotes, papers, estris de cuina i molts altres objectes esdevenen instruments complementaris dels quals Parra es val per dibuixar línies i formes en aquest firmament sonor quasi abstracte.
Les primeres dotze Constel·lacions ja van incorporar reptes interpretatius que obliguen els intèrprets a treballar fora de la zona de confort, i que requereixen una planificació molt curosa, tenint en compte no només l’execució de les notes, sinó també la mateixa posició de la partitura –naturalment, en tablet–, el desplaçament de les pianistes i altres aspectes. Entre el dramatisme i l’erotisme, van destacar moments de coalició amb la percussió, amb una Lluïsa Espigolé molt concentrada i precisa, sincronitzada amb la seva companya, requisit indispensable per a una obra tan complexa. A la segona part van destacar alguns moments en solitari d’Imma Santacreu, gran coneixedora del compositor, i d’altres d’anecdòtics, com l’ús percussiu de batedors dins del piano. Els passatges a quatre mans –“convencionals”–, molt ben escrits i coordinats, es van erigir com les seccions troncals de l’estrena. El clímax d’intensitat va arribar a les últimes Constel·lacions, punt de màxima exigència per a les oïdes menys resistents, tot tancant una obra densa i coherent que potser esdevindria més accessible al públic genèric en formats alternatius més curts.
