ORQUESTRA SIMFÒNICA CAMERA MUSICAE. Mischa Maiski, violoncel. Tomàs Grau, director. Obres de Wagner i Dvořák. PALAU DE LA MÚSICA. 31 DE GENER DE 2021.
El Liceu va programar fa poc La traviata i els propers mesos encara han de venir La bohème, Lucia di Lammermoor i El llac dels cignes; Valeri Gergiev va venir a L’Auditori fa deu dies amb l’Orquestra del Mariïnski i en dos dies seguits va fer l’obertura de Tannhäuser, la Simfonia Fantàstica, el Segon Concert per a piano de Rakhmàninov i la Patètica de Txaikovski i l’Orquestra del Liceu també farà més Patètiques a Girona, Reus i Lleida els propers dies. En el concert que ens ocupa, l’Orquestra Simfònica Camera Musicae va convocar al Palau Mischa Maiski perquè interpretés el Concert per a violoncel de Dvořák, el més cèlebre dels concerts per a violoncel.
Els temps són difícils, les arques estan buides, estan plenament justificats els programes fàcils i coneguts que atreguin el públic, però potser n’estem fent un gra massa i estem abusant del gran repertori i, el que és més greu, esgotant-lo a cop de repeticions. Un país no pot anar bé de cap manera amb una dieta simfònica basada en la Patètica. Cal ventilar una mica.
L’Orquestra Simfònica Camera Musicae va oferir al Palau un programa ben bonic però no gaire original i gens arriscat artísticament que va obtenir un èxit apoteòsic, rodó, perquè va estar molt ben interpretat i perquè el gran repertori, de moment, encara es ven molt bé.
Al principi, amb el seu titular, Tomàs Grau, a la direcció, es va oferir l’Idil·li de Siegfried de Wagner. Grau va endreçar molt bé el so orquestral, perquè la peça, que gairebé sempre transita per atmosferes dolces i suaus, sonés equilibrada, acollidora, amb les veus internes i els contratemes en segon terme però perfectament discernibles. Només en algun moment va semblar que algun vent s’animava massa.
Va seguir-lo el ja esmentat Concert per a violoncel de Dvořák amb Mischa Maiski a la part solista. Grau i l’orquestra van tornar a estar bé, ara més potents i enèrgics i Maiski va estar sensacional. El violoncel·lista letó va donar al Concert tota la brillantor tècnica que exigia i tot l’arravatament expressiu que requeria, i la peça, agraïda, es va obrir esplèndida, com un tresor, i ens va arribar intensa, corprenedora. Com si, bo i sent un atot del gran repertori, ens arribés per primera vegada i ens prengués per sorpresa. Vet aquí el que aconsegueixen les grans interpretacions.
L’èxit va ser tan gran que Maiski encara va oferir tres bisos en solitari, tres moviments de les Suites per a violoncel de Bach.
Imatge destacada: (c) Martí E. Berenguer.
