CICLE D’ORGUE AL PALAU. Juan de la Rubia, orgue. Obres de Bach, Liszt i Reubke. PALAU DE LA MÚSICA. 13 D’ABRIL DE 2012.
Per Pep Gorgori
És un plaer, enmig d’aquest clima de depressió general que ens envolta, que algú ens recordi de tant en tant que no tot està perdut, que això no s’enfonsa i que encara hi ha camí per fer. Aquesta sensació la tinc quan veig el talent que tenim, el nostre potencial humà, i per tant és la sensació que vaig tenir assistint al concert de l’organista Juan de la Rubia al Palau de la Música Catalana.
No puc obviar el talent de Juan de la Rubia, com tampoc no puc obviar els dubtes que el seu concert em van fer venir al cap sobre com tractem el talent dels “de casa” (no em perdré en discussions sobre si la València natal de De la Rubia és o no el nostre país, perquè és un aspecte fútil per al tema que ens ocupa). De manera que, ja que fer crítica és jutjar i discernir, dedicaré una part d’aquest escrit a explicar per què el concert em va semblar magnífic i una altra a reflexionar sobre aspectes més de fons. Aviso, serà un article llarg: els qui tingueu prou amb reviure l’esplèndida actuació de Juan de la Rubia quedareu satisfets (espero) als propers paràgrafs, i els qui vulgueu reflexionar una estona, esteu convidats a llegir fins al final. Anem per feina.
Per què Juan de la Rubia és un organista brillant
A aquestes altures no és cap novetat que De la Rubia és un dels màxims virtuosos de l’orgue que tenim. Però el concert que proposava al Palau de la Música tenia un matís, voluntàriament o involuntària, de declaració d’intencions, d’autoafirmació. No era una llista d’obres per omplir una hora de música, sinó un veritable relat ben travat i a l’abast de pocs músics. Un preludi, un coral i una fuga de Bach, referent de la música en general i de la música per a orgue en particular, encapçalaven la proposta. Seguit de l’homenatge que Liszt va fer a Bach amb el Preludi i fuga sobre el nom de Bach. I tancava la proposta la Sonata sobre el salm 94 de Julius Reubke, que al seu torn és un homenatge al seu mestre Liszt, i especialment al Liszt que feia de Bach. Més coherent, impossible: Bach, Bach i més Bach. Només això ja és un encert.
Les tres obres escollides del mestre alemany condensen en poc més de vint minuts la magnitud de l’obra del compositor barroc per excel·lència. La llibertat creativa i l’exigència virtuosística del Preludi BWV 552, el recolliment i l’elevació mística del coral O Mensch, bewein’Sünde gross i la mestria tècnica de la Fuga BWV 552 posen a prova els dits i els peus de qualsevol organista.
De la Rubia va excel·lir en la interpretació de les tres peces. Va ser capaç de trobar els registres més adequats, de vegades a costa de perdre alguna línia melòdica de la fuga (el mateix va passar amb Liszt) i assumint el risc que el mateix so del mecanisme de l’orgue acabés tenint un paper més destacat del que seria d’esperar durant els piani. Va arriscar, i està bé que ho fes. Va demostrar el domini del teclat en el preludi. Va donar al coral tota la profunditat que té, que és molta: darrere l’aparença que no passa res, s’hi amaga un teixit delicadíssim, en constant moviment, que exigeix destresa i una preparació exhaustiva, tant tècnica com humana. I en la fuga va demostrar que la tècnica i el rigor, per una banda, i la creativitat i l’emoció, per l’altra, acaben anant de la mà. Bach en estat pur.
El recital va continuar amb Liszt. És una altra escola, òbviament, que requereix ser abordada amb paràmetres diferents. Aquí la registració és encara més important, i sempre va ser acurada i adequada. Una feina de titans en què a més De la Rubia es va permetre el luxe d’improvisar sobre la marxa respecte dels assajos que havia anat fent: havia programat els registres prèviament, però durant el concert encara va anar introduint modificacions. El Preludi i fuga sobre el nom de Bach és un exercici de virtuosisme que porta al límit no només l’orgue, sinó també l’organista. De la Rubia va excel·lir novament en aquesta interpretació, sense que la intensitat requerida per l’obra decaigués en cap moment.
I tancava la vetllada la monumental Sonata sobre el salm 94 de Julius Reubke. La seva obra és escassa perquè va morir molt jove, però aquesta composició li ha merescut un lloc destacat en la literatura per a orgue, i amb raó. Aquí trobem també fugues, virtuosisme i passatges de caràcter lliure i improvisatori. Dits àgils, peus encara més àgils, encert en l’elecció dels registres, treball intens d’expressió… Són qualitats sense les quals és inútil abordar la interpretació d’aquesta obra. Juan de la Rubia les té, i les va exhibir. No ha estalviat cap esforç per abordar l’obra com es mereix. I es nota.
Durant els aplaudiments finals vaig pensar que per acabar de completar aquesta declaració d’intencions només hauria faltat un Messiaen. Sorpresa, el primer bis el va fer sobre la coral Wachet auf, ruft uns die Stimme (BWV 645) de Bach. Una interpretació preciosa i sorprenent, venint d’un repertori tan grandiós. Però hi havia trampa. El segon bis va ser una improvisació sobre aquesta fuga. El de la improvisació és un terreny que De la Rubia recorre amb peu ferm i resultats brillants. És allà on vàrem veure una mica Messiaen, entre molts altres elements que van ser un gran colofó a un gran, gran concert.
Per què dubto que estiguem preparats per a tant de talent
Fet aquest encomi, passem a la segona part. Estem preparats per a tant de talent? Primer de tot ens hauríem de plantejar si hem de programar els artistes del país en concerts de divendres a la tarda, a preu únic de cinc euros l’entrada. Si passeu per l’exposició que hi ha al Liceu sobre Montserrat Caballé, veureu com durant molts anys ella actuava a finals de desembre i principis de gener. És a dir, se li muntaven òperes “a mida” per aprofitar els dies que segur que era a Barcelona amb la família: el Nadal. És així com es crea un star-system, fent esforços per donar-li la màxima visibilitat. I remunerant com cal el seu talent i esforç, és clar.
Es crea també donant espai als mitjans de comunicació (sobre tot als públics, però també als privats) als nostres artistes més destacats. No només als Manel, Mishima i similars, també als clàssics. No tenen tant de públic, però encara en tindran menys si ningú no fa un petit esforç. És una aposta de país, de construir quelcom que vàrem tenir amb Caballé, Savall, Dels Àngels… I que anem camí de perdre, malgrat que el talent continua estant aquí, esperant que una càmera de televisió perdi una estona per immortalitzar-lo. El concert de divendres va passar pràcticament desapercebut als media catalans.
En tercer lloc, sobta trobar-se a aquestes altures amb un programa de mà amb l’ordre de les peces equivocat. De la Rubia va tocar el preludi de Bach, seguit del coral i de la fuga. No pas en l’ordre preludi-fuga-coral que deia l’imprès (que d’altra banda tenia unes notes sobre el programa prou encertades, malgrat ser anònimes). Això va generar una certa confusió que ens hauríem pogut estalviar, agreujada pel fet que el personal del Palau deixés entrar els impuntuals entre el preludi i el coral, que és com deixar passar públic a la sala entre un moviment d’una sonata i un altre.
En quart, el mateix públic. No hi ha concert a Barcelona en què el públic no participi activament amb estossecs. O estem molt malalts, o som molt mal educats. Cadascú que pensi el que vulgui. Ja no és qüestió de respecte als companys de la sala, sinó que els mateixos intèrprets en poden sortir esparverats. No donem una gran imatge ni com a públic ni com a ciutat amb aquesta escassa preocupació per mantenir les formes.
El mèrit de músics com De la Rubia és, doncs, doble: primer, el de tocar meravellosament; segon, fer-ho malgrat aquest context hostil. Sortir de la crisi és també construir un millor panorama cultural, i no només quadrar comptes.
