FESTIVAL DE PERALADA. La nit de Josep Carreras. Obres de Massenet, Tosti, Verdi, Martínez Valls, Grieg, Xostakóvitx, Satie, Gounod, Leigh, Derevitsky, Valente, Délibes, Llach, Gardel, Khatxaturian, Curtis, Léhar i Cardillo. Josep Carreras, tenor. Martina Zadro, soprano. Mariona Escoda, cantant. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. David Giménez Carreras, direcció. AUDITORI JARDINS DEL CASTELL (PERALADA). 3 D’AGOST DE 2022.
Un dels secrets més ben guardats del Festival de Peralada d’enguany era el programa que Josep Carreras dissenyaria per al concert d’homenatge que la cita estiuenca li ha volgut oferir enguany. Als 75 anys, i més de vint després de l’última aparició al festival empordanès, el tenor va acceptar aquesta nova actuació, que va rebre com tot un honor i que li va permetre retrobar l’escalf i l’estimació d’una munió de seguidors que, amb tot, no van acabar d’omplir l’auditori dels jardins del Castell de Peralada.
Carreras va escollir, com sol ser habitual en aquests casos, un seguit de peces de diversos gèneres –majoritàriament cançó napolitana, alguna romança, alguna cançó moderna i poca òpera–, tant per al seu lluïment com per al de l’orquestra que el va acompanyar. Va convidar també la soprano croata-eslovena Martina Zadro, que ja havia compartit escenaris amb ell durant la gira A Life in Music – Final World Tour dels anys 2016 i 2017, que llavors es va presentar com el seu comiat internacional. I, per sorpresa, va comparèixer també la cantant Mariona Escoda, guanyadora del concurs televisiu Eufòria.
El recital va arrencar amb nervis a flor de pell –potser amb emoció difícil de canalitzar–, que es van traduir en ostensibles deficiències en la sonorització i un Carreras de rictus seriós, fins i tot vacil·lant en alguns moments –com quan va dubtar en el text de la romança de baríton “Les neus de les muntanyes” de Cançó d’amor i de guerra. Amb tot, la confiança va anar creixent fins a l’entreacte i, sobretot, a la segona part, després que s’hagués projectat un vídeo de record dels millors moments viscuts pel tenor a Peralada i que ell hagués rebut, de mans d’Isabel Suqué, la medalla d’honor del Festival en un lliurament brevíssim i relativament fred.
A mesura que es va anar escalfant l’ambient, també va anar minvant la relativa distància que semblava imposar Carreras en els duets amb Zadro –que també va tenir intervencions en solitari– i amb Escoda –en aquest cas, potser perquè musicalment els estils eren molt diferents. La veu va guanyar en solidesa, fraseig i aquella bellesa tímbrica tan recordada, amb moments vibrants, entre d’altres i sobretot a “The impossible dream” de The man of La Mancha, El día que me quieras i Core’ngrato.
Una nodridíssima orquestra del Liceu va complir sobradament la funció que se n’esperava i va ocupar els recessos dels cantants amb fragments instrumentals, com el cèlebre vals de la Suite de jazz núm. 2 de Xostakóvitx i l’“Adagio” de Spartacus de Khatxaturian, si bé en alguns moments els tempos escollits per Giménez Carreras van ser massa feixucs o bé es van alentir per les grans dimensions de la formació.
En l’esperat capítol dels bisos, més fragments de musical, cançó napolitana, americana –encertadíssima versió de My way– i catalana –amb Paraules d’amor de Serrat cantada a duo amb Mariona Escoda. Atès l’evident caràcter d’homenatge personal, potser haurien estat prescindibles les propines de les solistes femenines –Escoda fins i tot va prescindir d’orquestra en una– que van allargar el concert bastant més enllà de les dues hores.
Imatge destacada: (c) Miquel González -shooting.
