Temporada OBC. Orfeó Català. Cor Madrigal. Ewa Podlés, contralt. Dir.: Pablo González. Obres de Prokófiev i Montsalvatge. L’Auditori de Barcelona. 2 d’octubre de 2011.
Per Xavier Chavarria
Estimulant i engrescadora va resultar la primera proposta oficial de la temporada de l’OBC (tot i haver fet ja dos programes al setembre). I no només pel repertori, atractiu i brillant, o per la presència de bons cors i una solista de luxe; ni tan sols pel nivell general del concert, que va tenir alts i baixos, sinó per la resposta dels músics, l’esperit que s’hi va percebre i el potencial que s’hi ensuma: diversos passatges del concert ens han tornat a mostrar les enormes capacitats d’aquesta orquestra quan els seus músics, d’una categoria inqüestionable, s’impliquen, concentren forces i fan alguna cosa més que tocar bé. Si la subtil barreja de rigor i entusiasme que aporta la batuta s’encomana, l’orquestra vola. I efectivament, Pablo González la va enlairar de bon principi en la sessió matinal de diumenge, amb la guspirejant Simfonia clàssica de Serguei Prokófiev, que va sonar àgil, lleugera i alhora precisa i ben compensada de dinàmiques. Els delicats rubatos que la batuta va marcar amb destresa en la “Gavotta” del tercer moviment van fer ballar aquella vuitantena de músics amb una gràcia inusual, i el vertiginós “Finale” va ser una exhibició d’agilitat i cintura de la corda i del vent fusta.
L’OBC recordarà al llarg de tota aquesta temporada la figura i la música de Xavier Montsalvatge amb motiu del centenari del seu naixement. En aquest concert en va sonar el Cant espiritual per a cor i orquestra, una obra emotiva que posa música hàbilment al commovedor poema de Joan Maragall, però sense treure-hi un rendiment especial. L’Orfeó Català, a qui fou dedicada aquesta obra l’any 1958, en va cantar la part coral amb cura i prestància, però la densitat orquestral i un cert descontrol del vent metall van ofegar les veus en alguns passatges, especialment els més expansius (per què només la va cantar l’Orfeó Català, aquesta obra? Malaguanyada presència del Cor Madrigal, que només va cantar a la segona part i que hagués apuntalat la part vocal de l’obra). La lectura va ser un pèl freda, de poca fondària, però la delicada subtilitat que amara tota l’obra va estar servida i ben atesa en tot moment.
La segona part va ser un esclat de sonoritats i emocions. El Cor Madrigal es va afegir a l’Orfeó Català i a l’OBC per interpretar la cantata Aleksandr Nevski de Serguei Prokófiev, un magnífic retaule musical sorgit de la banda sonora de la pel·lícula homònima de Serguei Eisenstein de l’any 1938. La direcció vehement i excitada de Pablo González va propiciar un desplegament sonor aclaparador, d’altíssima intensitat i de ritmes trepidants però no sempre controlat: la caixa se li va escapar, quasi al galop, a l’inici de la “Batalla sobre el gel”, tot provocant uns compassos desajustats i frustrant l’efecte corprenedor del progressiu accelerando que fa embogir aquell moviment. Les veus masculines van calar sensiblement en les intervencions en solitari dels primers números, i l’altíssima exigència de la part coral d’aquesta partitura sembla demanar veus amb més gruix i musculatura, però el nivell general de la massa coral va ser òptim i convincent.
I capítol a part mereix la intervenció de la contralt Ewa Podlés cantant l’únic fragment solístic de l’obra, la dramàtica evocació d’un camp de batalla ple de moribunds i cadàvers: aquests sols sis minuts de música ja haurien justificat tot el concert. Ficada en cos i ànima en el paper (no tan teatral, però, com en l’actuació del 2004 al mateix escenari i amb els mateixos protagonistes), i amb una veu molsuda, punyent, d’inflexions quasi sobrenaturals i altament expressiva, la veterana cantant polonesa ens va fer estremir amb un cant tràgic, brutalment colpidor, en un dels moments musicals més emocionants que recorda aquest cronista. Aconseguir això amb una intervenció tan breu només està a l’abast dels grans de veritat, dels músics en majúscules. I el públic, i fins i tot la resta d’intèrprets, li ho van agrair amb una sentida ovació.
