SAMPLER SÈRIES. Funktion + Frames Percussion: Alvin Lucier. Obres d’Alvin Lucier. FUNDACIÓ ANTONI TÀPIES. 13 DE GENER DE 2018.
Per Miquel Gené
Al final del concert dues noies s’aproparen al grupet de suposats experts en el qual em trobava i ens demanaren explicacions. S’havien passat el poc més d’una hora d’actuació inquietes a les seves cadires i sense acabar d’entendre cap a on dirigir la seva atenció. La seva pregunta va ser molt senzilla: de què tractava tot allò que acabaven de presenciar? Molt breument, les meves companyes de conversa els van explicar que aquell concert no es podia entendre segons els paràmetres clàssics d’obra i linealitat, que Lucier s’havia centrat més en l’experimentació dels fenòmens acústics i els seus efectes sobre l’auditori i que l’experiència s’apropava més a una meditació i introspecció que a un concert centrat en el gaudi estètic. Sense estar en desacord amb elles, al meu entendre la seva explicació es quedà curta per definir què vam viure en la darrera cita, sempre totes interessants, del cicle Sampler Sèries de l’Auditori de Barcelona. M’explico.
Les obres proposades per al concert, totes estrenes nacionals, es podien dividir en dues categories: aquelles que es basaven en la relació que subjecte i espai establim a través del so –Group tapper i Vespers– i aquelles que se centraven en la relació entre diferents sons i els seus efectes en la nostra percepció –Disappearances, Still and moving lines of silence in families of hyperbolas (part II) i Music for gamelan instruments, microphones, amplifiers and loudspeakers. Segurament eren aquestes últimes les que es prestaven millor a l’estat de meditació i introspecció que comentaven les meves companyes. Els fenòmens d’interferència i concordança que generen la combinació de diferents freqüències de sons (notes molt properes les unes de les altres) provocava que l’escolta anés més enllà del sistema auditiu i el cervell i s’instal·lés en altres parts del cos, com el crani, la mandíbula, les cervicals o l’estómac. Una aproximació al so més física i visceral que fàcilment ens podia conduir a un estat menys racional. De totes maneres, en aquest joc d’apropament i allunyament podíem resseguir idees com la d’equilibri, un estat sempre fràgil i no del tot recomanable, i les fluctuacions en les quals es troba contingut. La de caducitat dels estats, sempre finits i condemnats al canvi per la seva pròpia naturalesa, necessària per satisfer les nostres expectatives poc habituades a la neutralitat. I la de profunditat, que no existeix en el so únic i afinat dels quatre instruments del quartet de corda, sinó que es dibuixa en la dissensió, en la dissonància, que arrenca del so la seva estabilitat, a canvi de donar-li contorn, textura i color.
Pel que fa a les obres basades en la relació subjecte-espai, l’estat meditatiu potser quedava més allunyat per l’obligació que ens imposaven de relacionar-nos amb l’espai circumdant. Group tapper es beneficià de l’arquitectura de la Fundació Tàpies i la seva galeria superior, des de la qual els músics picaven sobre els seus instruments movent-se per l’espai i construint-lo auditivament per a nosaltres mitjançant les ressonàncies. Sobrevolava la interpretació, tal com ens explicaven els membres de Funktion a la prèvia del concert, un munt de preguntes per a qui les volgués recollir sobre qüestions que habitualment donem per suposades: quan i com comença un concert?, com es toca un instrument?, què i qui formen part de l’obra?, on s’han de situar els músics?, quina és la nostra funció com a públic?, com ha de ser la nostra escolta?, quan acaba una obra?, què és la música? A Vespers, la mateixa idea quedava circumscrita als membres de Frames Percussion, els quals, amb els ulls embenats, havien de situar-se a l’espai i trobar els seus companys mitjançant aparells d’ecolocalització. Una experiència, segons que explicaven els músics, molt intensa i que el públic vam haver de viure en un estrany estat d’allunyament. Després de la immersió activa que ens havien exigit la resta d’obres, Lucier semblà tornar-nos a una posició de públic passiu.
