TARDES AL PALAU. Alba eterna (2009), òpera amb música d’Albert Guinovart i llibret de Jordi Faura. Marta Matheu. Anna Alàs. Josep-Ramon Olivé. Marc Sala. Bealia Guerra. Orquestra Camera Musicae. Albert Guinovart, piano. Dir.: Tomàs Grau. PALAU DE LA MÚSICA. 7 DE NOVEMBRE DE 2016.
Per Roberto Benito
El compositor i pianista barceloní Albert Guinovart, conegut per les seves composicions en diversos gèneres, així com per la labor concertística, es va endinsar al complex món de l’òpera el 1998 amb l’òpera Atzar, i van haver de passar onze anys per al seu segon títol, Alba eterna, un encàrrec que va ser estrenat a Reus el desembre del 2009. Gairebé set anys més tard arriba en format de concert l’estrena a Barcelona, propiciada pel Palau de la Música amb el cicle Tardes al Palau i a càrrec de la mateixa orquestra que l’hi va estrenar en terres tarragonines.
Quatre cantants solistes joves acompanyats d’una ballarina, el compositor al piano i una formació instrumental de cambra (onze músics) són els efectius d’aquesta òpera de gairebé dues hores de música que va comptar amb l’aplaudiment del públic en diversos moments i sobretot al final de les dues parts en què està dividida l’obra.
Aquesta estructura en dues parts se subdivideix en setze escenes titulades curiosament en català i llatí indistintament amb noms poètics molt suggeridors que ens evoquen aquesta reflexió sobre la felicitat i el temps, els dos eixos del llibret escrit per Jordi Faura que en aquesta versió concertant es va oferir sense sobretítols, la qual cosa no va ajudar gaire a valorar ni la qualitat del text ni la seva força poètica, en requerir un esforç en la percepció doble de text i música al mateix moment. És una llàstima que el Palau, organitzador de l’esdeveniment, que en altres ocasions, com va fer amb les òperes de la trilogia Da Ponte ofertes per René Jacobs, va oferir sobretitulació, no tingués la mateixa cura amb una òpera del país. La música de Guinovart en aquesta obra segueix la seva estètica de no renunciar a la melodia ni a uns cantabiles atractius acompanyats d’una orquestració clara, diàfana i rica malgrat els escassos mitjans instrumentals per als quals està escrita: quintet complet de corda, flauta-flautí, oboè-corn anglès, clarinet, fagot, trompa, percussió i piano.
Al llarg de l’obra, Guinovart recorre a temes que es van repetint bé en l’aspecte melòdic com en el rítmic, amb cèl·lules petites que es van desenvolupant i canviant, o bé com el motiu inicial del pas del temps, en una onomatopeia del tic-tac d’un rellotge mecànic i que serà el locus temàtic de tota l’obra. Amb un caràcter proper a les obres d’Alan Poe, la màgia de l’obra et va atrapant des de bon inici, amb la curiositat inicial que provoca la terrible ària de la directora plena de virtuosisme i una tessitura diabòlica i que, a mode de pròleg, ens ofereix una reflexió sobre la vida en el seu indefectible esdevenir.
Una de les originalitats d’aquesta obra és la disposició vocal, ja que tradicionalment el paper de pare es reserva a les veus greus i el de fill a les veus agudes. En aquest cas, el compositor prefereix reservar la corda de tenor per a la figura paterna i la de baríton per al jove fill enamorat d’una ballarina, Bealia Guerra, que en comptes de cantar desenvolupa diverses coreografies en el transcurs de l’obra, amb un estil contemporani mesurat.
Un altre dels atractius que afavoreix l’atenció de l’obra, més en tractar-se d’una versió concertant, és la varietat de ritmes que es van succeint i dels quals Guinovart és un expert, tot enllaçant compassos diversos com en el duo inicial o en el dels pares de la primera part, dedicant a cada tema un compàs diferent en la seva reflexió sobre la bellesa i la vellesa.
Els intèrprets es van lliurar per fer creïble els papers respectius, tot destacant més les veus femenines sobre les masculines. En el paper de la mare, Anna Alàs ens va oferir una dona poderosa i alhora tendra, capaç d’enfrontar-se a la malvada directora i ser bona consellera del seu fill amb un instrument carnós, si bé de vegades amb alguns problemes de projecció. El baríton de moda a les institucions catalanes, Josep-Ramon Olivé, va cantar el seu paper de fill amb correcció i bona presència, si bé el seu registre superior s’hauria de projectar de manera més nítida i evitant anar cap a enrere, tot ofegant els aguts. El pare, interpretat per Marc Sala, ens va tornar a permetre gaudir del seu bon legato i elegància en el cant, si bé el volum orquestral va impedir que el seu instrument arribés a tot l’auditori amb la presència necessària. Tal vegada aquest rol necessiti un tenor d’una altra naturalesa, una mica més líric i menys lleuger, amb un centre més poderós.
Encara que aquesta òpera és una obra en què abunden els duos i els tercets, el personatge que sobresurt és el de la directora, magníficament interpretada per una Marta Mathéu en estat de gràcia, com feia temps que no l’escoltàvem. Si abans esmentàvem l’ària inicial de l’obra, dins de la primera part va destacar el relat llegenda just abans del primer interludi, dansat per Alba, la protagonista, o ja a la segona part els duos seguits que enfronten la directora, primer amb el pare i després amb la mare, a la qual acaba assassinant. Aquesta espècie de Lady Macbeth del nostre temps ens va regalar en la veu de Mathéu una interpretació tan veraç com per moments gairebé expressionista, però sense que per això perdés la bella línia de cant que posseeix. Finalment, cal destacar l’enorme qualitat dels instrumentistes de l’Orquestra Camera Musicae, tots ells amb papers absolutament solistes, una d’aquestes llums que brillen enmig del desert cultural musical que plana sobre aquests temps, i que es va crear de la mà del seu director titular, Tomàs Grau. Ambients rítmics, textures i colors, plans sonors i harmònics van fer d’aquesta nova òpera de Guinovart una vetllada atractiva, únicament millorable si s’hagués pogut veure amb una posada en escena onírica, tal com marca el llibret, i uns sobretítols per poder seguir-la millor.
Tant de bo que aquesta no sigui l’última incursió de Guinovart en el gènere ni la darrera incursió en l’òpera contemporània del Palau.
