Billy Budd de Benjamin Britten. Llibret d’Edward Morgan Forster i Eric Crozier. Jacques Imbrailo. Toby Spence. Brindley Sherratt. Thomas Oliemans. David Soar. Torben Jürgens. Christopher Gillet. Duncan Rock. Clive Bayley. Sam Furness. Francisco Vas. Manel Esteve. Gerardo Bullón. Tomeu Bibiloni. Borja Quiza. Jordi Casanova. Isaac Galán. Orquestra i cor titulars del Teatro Real. Dir. musical: Ivor Bolton. Dir. escènica: Deborah Warner. TEATRO REAL DE MADRID. 25 DE FEBRER DE 2017.
Per Roberto Benito
Després de l’èxit de Mort a Venècia de Britten, a la capital de l’Estat s’ha estrenat Billy Budd, una altra de les òperes fetitxe del director artístic del Teatro Real, Joan Matabosch. El català segueix la mateixa línia de programació d’equilibri i innovació que va mostrar a Barcelona i ofereix al públic madrileny molts dels títols que ja va programar als seus anys al capdavant del coliseu de La Rambla.
Aquesta aposta s’ha saldat amb un gran èxit en els fronts que justifiquen una bona gestió, sobretot l’artístic i l’econòmic; i amb gran repercussió als mitjans gràcies a una bona feina del departament de premsa i màrqueting, així com del boca-orella d’un públic que ha gaudit d’aquesta impressionant posada en escena de Deborah Warner.
Una escenografia neta i àmplia, amb joc de nivells, bones i ràpides solucions en els canvis d’espais dramatúrgics de Michael Levine, juntament amb un treball exquisit en les llums de Jean Kalman, van dissenyar l’aparell escènic claustrofòbic i evocant la petita urbs marina que va crear l’imaginari de Melville per a la seva novel·la.
El treball d’Ivor Bolton amb la batuta va ser equilibrat, de gran concertació i concentració en una partitura complexa per la quantitat de divisi del cor i la gairebé vintena de solistes que ofereixen un discurs dramàtic in crescendo, tot destacant els moments lírics oferts al personatge que intitula l’òpera. Així mateix, resultà contrastant el sofriment del cor amb l’ambient gairebé orgiàstic dels mariners del primer acte i el caos moderat de la perillosíssima batalla. Si alguna cosa se li va anar de les mans a Bolton va ser el balanç entre metalls i la resta de l’orquestra en aquests moments més espectaculars. L’orquestra titular del Real va oferir una lectura i interpretació magistral en cadascun dels faristols solistes, així com en les seccions sobretot de corda i fusta.
Si entre els molts solistes que Britten va especificar per a aquesta òpera existeix un veritable protagonista, aquest és sens dubte el cor, en aquest cas únicament masculí, que Intermezzo, el cor titular del Real, va saber oferir amb els reforços contractats ad hoc per aconseguir un so contundent, ferm, segur en els contrapunts i alhora amb moviments escènics controlats al mil·límetre. Un gran esforç que demostra una vegada més, després del titànic Moses und Aron de la temporada passada, que aquests cantants es mereixen unes condicions laborals més estables i dignes que la subcontractació per part del primer teatre líric de l’Estat.
Si en qualsevol drama romàntic usual hauríem de parlar de l’amor entre tenor i soprano, al qual s’interposa el baríton gelós, aquí el component homoeròtic converteix aquest trio en l’admiració gairebé reverencial de Billy Budd (baríton) pel capità Vere (tenor), que es veu abocat a condemnar el seu protegit Billy a la mort per culpa de l’atracció homosexual reprimida del baix Claggart.
Aquests tres protagonistes, juntament amb el cor, tenen un encofrat de personatges secundaris de gran importància, ja que ens ofereixen una riquesa tímbrica impressionant, amb caracteritzacions ben delimitades pel llibret i la partitura.
En aquesta nova producció del Real, aquests onze comprimaris van ser un veritable luxe, bo i destacant-hi els tres oficials: Thomas Oliemans, David Soar i Torben Jürgens, així com l’ancià Dansker d’un impressionant Clive Bayley, el novici de Sam Furness, el Donald de Duncan Rock, el sempre professional Francisco Vas fent d’Squeak, així com el vigia ocult a la vista –no pas a l’oïda– amb una gran projecció de Jordi Casanova, o el magnífic Manel Esteve com a capatàs Bosun en una presència cada vegada més freqüent als coliseus espanyols.
Per als afeccionats a la lírica en aquest país, si hi ha un Claggart de manual, és el d’Erik Halfvarson, que vam poder veure al Liceu fa més d’una dècada. En aquesta producció del Real, però, Claggart va ser interpretat per Brindley Sherral, de gran projecció i domini escènic, més elegant que no diabòlic, encara que el seu credo “O beuty, O handsomeness, goodness!” va ser absolutament colpidor.
El feble personatge del capità Vere va ser interpretat per un solvent Toby Spence que, sense arribar a entusiasmar, va saber treure bastant bon profit dels seus tres moments estel·lars: el pròleg i l’epíleg, així com l’escena segona del segon acte, en què va saber oferir els diferents colors necessaris per a l’enfrontament amb Claggart o el discurs compassiu amb Billy.
El baríton Jacques Imbrailo va ser un més que notable Billy Budd. D’origen sud-africà, Imbrailo es va formar juntament amb altres grans Billy Budd a Londres, on qui signa aquestes línies va tenir l’oportunitat de veure’l com a membre de l’opera estudio del Covent Garden fa més de deu anys en el rol titular de l’òpera de cambra de Britten Owen Wingrave, tot causant una molt bona impressió. La seva veu actual ha guanyat en projecció, amb uns aguts fàcils i una línia de cant que li va permetre oferir moments brillants, com el vibrant “Billy Bud, King of the birds!” del primer acte o el seu adéu a la vida del segon ple de lirisme, “Look. Throught the port comes the moonshine astray!”, o un colpidor “And farewell to ye, old Rights o’Man!”.
Però tots aquests ingredients a priori de bona qualitat no haurien resultat un plat exquisit sense la sàvia mà de l’única dona en aquesta producció absolutament masculina, la regista Deborah Warner, que va saber trobar l’equilibri entre la ficció i la realitat, el dolor i l’amor, l’amargor i la innocència, la individualitat i el moviment de masses. Una molt bona direcció de cantants, juntament amb una posada en escena absolutament mil·limetrada han donat una producció rodona que es podrà veure més enllà del Teatro Real i dels seus coproductors en un proper DVD.
