LA CASA DELS CANTS. Cor Infantil Amics de la Unió, Escolania de Montserrat. Joan Seguí, orgue. Robert Armengol, Ramon Torramilans, percussió. Lluís Vilamajó, director. Obres de Bernat Vivancos. PALAU DE LA MÚSICA. 7 DE MAIG DE 2023.
Entre modestos –però ben necessaris– ruixats, el darrer cap de setmana es va tancar amb un nou capítol de litúrgia musical contemporània amb segell català, signat per Bernat Vivancos. El consagrat compositor i un dels referents actuals de la creació coral del país passa per un mes de maig en què hauran vist la llum dues estrenes de rerefons coral i religiós; la Missa per la pau és la que ocupa les línies següents. Coencarregada pel cor Veus i l’Escolania de Montserrat, la Missa té previstes dues representacions més, a Sant Esteve de Granollers i a la mateixa abadia de Montserrat. La peculiaritat d’una missa per a doble cor està justificada per una constant tensió geopolítica que des de fa gairebé un any i mig es prolonga setmana a setmana mentre arrasa les fronteres d’Ucraïna i tiba la situació cap a un panorama perillós per a tots dos bàndols de la trinxera.
L’atractiu i el repte creatiu d’aquesta Missa ha radicat, tal com explica Vivancos, en la convivència de dos cors infantils ben diferents, tant per repertori i tradició com per la tècnica, però ambdós són idonis per transmetre puresa i ingenuïtat –la que als adults ens manca–, tant en conjunt com per separat. Vivancos dona vida a un “cant a la pau” en una missa que conviu amb la tradició i certes peculiaritats de forma, on quatre grans blocs associats a l’ordinari de la missa, “Kyrie”, “Gloria”, “Sanctus” i “Agnus Dei”, articulen la columna vertebral d’aquests setanta-cinc minuts de cant coral. Tres interludis d’orgue, textos tradicionals d’Ucraïna, un “esperable” –en el bon sentit– Cant dels ocells i un fragment amb participació del públic complementen aquest hoquetus orgànic, variat i coherent, condimentat amb una percussió adequada a l’ocasió, que es basava en campanes tubulars, tam-tam i timpani. Vivancos evoca espiritualitat religiosa amb encert, en equilibri entre l’estil del compositor, la reminiscència antiga, la dissonància disruptiva i, potser, un punt de so “nòrdic” (Pärt, Ešenvalds, Gjeilo, etc.).
Una polirítmia de campanes iniciava l’“Introit” de la Missa matinal, on unes veus càlides donaven pas a poc a poc al “Kyrie”, un fort contrast de passatges –gairebé en forma de rondó– que exigien sincronia i concentració als joveníssims cantaires en una batalla entre àngels i dimonis. El “Gloria” va poder figurar entre els grans moments de l’estrena, on Vivancos assoleix un petit clímax imaginatiu i colorit abans d’arribar a una de les sorpreses de la tarda: el Salm 65, “interactiu” –un material recuperat del seu catàleg–, en què el públic va respondre amb entusiasme davant la fórmula estrofa-tornada, amb un èxit més que raonable. El van seguir passatges de gran dolor i reflexió, com la dolça harmonització del Cant dels ocells, que data del 2006 –això sí, adornat per uns moixons xiuladors no massa subtils–; i per últim, Floreixen espines, tradicional ucraïnesa, que es desenvolupà amb afecte i delicadesa, bombardejada per l’orgue a cops de clúster que, sens dubte, van despertar més d’una ànima tant a dalt com a baix de l’escenari. Sobre aquest, cal dir que, en efecte, és un recurs potser aspre, molest i poc dissimulat, però universalment intel·ligible, i tan directe com allò que simbolitza.
Cal qualificar i valorar degudament els joves cantants implicats en aquest projecte difícil, que, un cop més, estandarditzen un altíssim nivell coral, que va complir degudament als divisi i notes suspeses del “Sanctus”, com en els nombrosos passatges solistes. Això evidencia el bon treball dels directors respectius i l’experiència del mestre de cerimònia, Lluís Vilamajó. Menció a part per a l’organista recorrent exitosament uns compassos exigents de cap a peus, i l’ovació dedicada a l’autor d’una obra que, per una tarda, produeix una treva a la guerra i ensordeix amb música les explosions.
Imatge destacada: (c) Toni Torrillas.
