CICLE CORAL ORFEÓ CATALÀ. Orquestra Simfònica de les Illes Balears. Orfeó Català. Marta Mathéu, soprano. Josep-Ramon Olivé, baríton. Sílvia Bel, narradora. Dir.: Salvador Brotons. Obres de David León, P. Txaikovski i Salvador Brotons. PALAU DE LA MÚSICA. 28 DE GENER DE 2017.
Per Xavier Chavarria
Concert brillant i festiu, celebrat a la Sala de Concerts del Palau, amb la presència del cor insígnia de la casa, l’Orfeó Català; una orquestra convidada que feia massa temps que no teníem ocasió d’escoltar per aquestes latituds, la Simfònica de les Illes Balears; solistes autòctons en magnífica progressió, i un repertori amb estrenes i obres de gran repertori: el banquet estava assegurat, i més encara amb el lideratge de Salvador Brotons, efervescent i apassionat com sempre, que enguany és compositor convidat del Palau (la seva música està sonant en molts altres concerts) i que tenia l’ocasió de dirigir una obra seva escrita recentment, la Cantata de Randa, un enorme retaule musical per a narradors, solistes, cor i orquestra, inspirada en la vida i obra de Ramon Llull, personatge colossal en la història d’Occident i patrimoni de tots els que eren presents al Palau, tant a l’escenari com a la sala. La Cantata de Randa s’estrenava en aquest concert i ja havia sonat al celebrat una setmana abans a Manacor, amb els mateixos intèrprets. Aquest era el plat fort de la vetllada.
El concert, però, va començar amb una altra estrena, en aquest cas d’un compositor mallorquí, David León Fioravanti (Palma, 1972), que homenatjava una altra figura monumental de la literatura universal, William Shakespeare. L’obra titulada Reflecting Hamlet pren la història de Hamlet com a punt de reflexió, i explora les característiques psicològiques i els conflictes existencials d’un personatge envoltat de traïció, venjança i mort. La música, però, no intenta descriure l’argument de la història, sinó retratar les contradiccions i les febleses pròpies de la condició humana personificades en Hamlet; conflictes que, segons l’autor, i malgrat el pas dels segles, encara persisteixen al nostre entorn en forma de falsedat, baixes passions, engany i corrupció. I efectivament la música de David León és d’una gran intensitat expressiva, plena de contrastos i molt rica tímbricament, amb passatges francament excepcionals, d’aquells que, com tot el que li passa pel cap i pel cor al personatge evocat, et deixen commocionat i esfereït. L’interval de tritò, aspre i ambigu, i present al llarg de tota l’obra, serveix per simbolitzar “el dubte”, inserit en dos temes que van variant a mesura que avança la peça, per reflectir els diferents estats pels quals evoluciona el protagonista, que es desenvolupen i s’enfronten l’un a l’altre, fins a arribar a un clímax de gran tensió que ens condueix cap a un final on es recupera l’ambient inicial completament transfigurat. Un esplèndid retrat musical i sonor d’un personatge convuls com és Hamlet.
Brotons, que curiosament ha estat professor de composició de David León durant molts anys, en va fer una versió intensa i convençuda, tot extremant-hi els contrastos sonors. De vegades fa la sensació que la vehemència del seu gest, si bé esperona els músics que té al davant i busca encomanar la passió amb què viu la música que dirigeix, pot arribar a provocar desajustos, especialment rítmics, que en aquest concert van ser puntuals però evidents; no obstant això, benvinguda sigui l’ardorosa visió i l’entusiasme amb què transmet tota la música que té entre mans aquest magnífic director barceloní: un concert dirigit per ell sempre resulta una tempesta de sons i emocions que no deixa ningú indiferent.
L’orquestra va respondre-hi amb un so potent i compacte, no exempt de certs desequilibris en els plans sonors, que no gosem atribuir a la interpretació, o a l’acústica, o a la mateixa partitura: David León també l’escoltava per primera vegada i, com ha passat amb les primeres audicions a totes les èpoques, ara és el moment de fer-hi algun ajustament. Tanmateix, el pols rítmic també va trontollar en l’obertura Romeu i Julieta de Txaikovski que va sonar a continuació, un altre gran homenatge musical a Shakespeare, i un magnífic retrat de dos personatges cabdals de la seva producció dramàtica. Dos temes es combinen en aquest extens poema simfònic en tres moviments, estrenat a Moscou el 1870: el de l’odi entre Montescos i Capulets, i el de l’amor, ara apassionat adés tendre, entre Romeu i Julieta. Novament so compacte i aclaparador en l’orquestra, amb eficients pinzellades de lirisme i bones intervencions d’alguns instruments en passatges solistes. Malauradament, l’altra obra de Txaikovski que estava prevista en aquest concert, el poema simfònic La tempesta, també inspirat en l’obra de Shakespeare, va ser eliminada del programa a última hora.
La segona part del concert, el va ocupar la Cantata de Randa, composta per Salvador Brotons com a homenatge a una altra enorme figura literària, el mallorquí Ramon Llull, i basada en textos de Neus Dalmau. Randa és el nom del turó que s’alça a tocar del Llucmajor, que domina bona part de l’illa, i que va ser el refugi físic i espiritual de Ramon Llull per meditar i trobar la inspiració. La música que Brotons ha escrit en aquesta cantata és preciosa i molt evocadora, plena de detalls i referències a melodies gregorianes i trobadoresques, a antics aires populars i tonades de la tradició jueva i àrab, fins i tot al Cant de la Sibil·la mallorquí, que, ben adobades harmònicament, amaren l’obra d’un intens regust medieval; amb moments contemplatius i extàtics, d’altres de gran lirisme, i amb una apoteòsica conclusió que enalteix la figura eterna de Llull.
Música altament descriptiva, diríem que gairebé cinematogràfica, però sense ser incidental (és a dir, com a pur i simple acompanyament d’imatges o mots): i aquí sorgeix l’hipotètic conflicte (si és que el podem considerar així) de l’obra. Brotons estructura l’obra en nou episodis que evoquen el temps, la vida i l’obra de Ramon Llull, i que combinen narració i música de forma simultània durant gairebé la totalitat de la peça (que voreja els 45 minuts): això vol dir que hi ha comptadíssims passatges en què la música s’escolti neta i sigui l’única protagonista, sense narració. I la rivalitat entre els dos estímuls hi és inevitable: es fa molt difícil en alguns episodis prestar tota l’atenció tant al que diu el narrador com al que toca l’orquestra, especialment quan la música és potent. Cal dir que Sílvia Bel va dir els textos de forma exquisida, amb una dicció neta, clara i convincent, sempre en el moment adequat i en perfecta sincronia amb la música (Brotons també li donava entrades a ella), però va ser inevitable la coincidència de paraules de gran solemnitat amb passatges musicals intensos, i més que alimentar-se mútuament, els uns van enfosquir els altres. Això no obstant, és una obra atractiva i trepidant, amb imatges sonores constants que no donen treva a l’espectador (ni als músics!) i que té episodis de gran brillantor i bellesa. Certament, el públic semblava atrapat en tot moment per l’obra, i l’esclat final d’aplaudiments, l’ovació en acabar-se, en va ser una bona prova.
Per descomptat, a l’èxit hi van contribuir tots els músics implicats: la soprano Marta Mathéu va combinar potència vocal i refinament en les seves intervencions; el baríton Josep-Ramon Olivé ens va deixar enlluernats una vegada més (quina progressió que està fent aquest jove cantant!) amb una veu vellutada i poderosa, una dicció impecable i de gran sentit dramàtic (també va dir textos parlats, micròfon en mà); l’Orfeó Català va complir a la perfecció amb el paper assignat per Brotons, especialment en els passatges en què se li demana una funció eminentment tímbrica, d’acolorir sonoritats, i també en el paper escènic, amb gestos i moviments puntuals que recordaven vagament el cor de la tragèdia grega. L’Orquestra Simfònica de les Illes Balears va seguir escrupolosament la vigorosa i expressiva gestualitat de Brotons; hi va haver alguns desajustos rítmics i certa saturació sonora, però el resultat global va ser prou satisfactori. En acabar l’obra i en plena ovació, Brotons, visiblement emocionat, va agrair l’esforç de tots, i davant la “previsible desaparició dels escenaris d’aquesta obra que, com tota la música contemporània, es toca una vegada i mai més”, ens va voler obsequiar amb l’última part de la Cantata a mode de propina musical. Esperem i desitgem que una obra tan brillant no caigui en el més absolut oblit.
