TEMPORADA IBERCAMERA. Maurizio Pollini, piano. André Richard, director de so. A. Schönberg: Tres peces, op. 11 i Sis petites peces, op. 19. L. Nono: “…Sofferte onde serene…”. F. Chopin: Sonata núm. 2, en Si bemoll, op. 35. Berceuse en Re bemoll major, op. 57. Polonesa en La bemoll major, op. 53. PALAU DE LA MÚSICA. 27 D’OCTUBRE DE 2021.
Un Palau ple a vessar posat dempeus aplaudia calorosament per acomiadar el recital d’un Maurizio Pollini que, una vegada més, havia deixat la seva empremta musical en un escenari que no havia gaudit del seu talent des d’un massa llunyà 2008. Pollini va tornar al Palau essent fidel a la seves conviccions musicals amb un programa mostra dels seus ideals interpretatius, integrat per la música del segle XX, representada per Schönberg i Luigi Nono, acompanyada a la segona part pel romanticisme de Chopin.
Pollini, a prop de complir vuitanta anys –els celebrarà el proper 5 de gener–, ha posposat per temes de salut el seu recital a Madrid, que ha quedat ajornat fins al proper 8 de desembre. Ja recuperat, però, no va voler perdre’s la seva cita a Barcelona i acompanyat pel seu afinador i dos tècnics més i fent-se portar el seu piano Steinway & Sons Fabbrini que l’acompanya en tots els recitals, ens reservava un dels recitals de la vintena que ofereix anualment.
Escoltar i veure Pollini transcendeix la pròpia dimensió d’un recital. Pollini ha marcat generacions de pianistes i melòmans des d’aquell llunyà 1960 en què es proclamava guanyador del Concurs Chopin de Varsòvia, en què amb el seu gran amic Claudio Abbado oferia concerts memorables i feia defensa d’uns ideals polítics que sempre ha mantingut, en què ens enlluernava amb una versió discogràfica antològica i referent dels Estudis, Preludis i Poloneses de Chopin o en què aquest milanès de soca-rel defensava la música del segle XX i contemporània elevant les interpretacions de Stravinsky, Schönberg, Bartók, Boulez, Nono… a fites insospitades. Pollini tornava a Barcelona després d’aquells tan llunyans recitals dels anys 1977 o 1979 –quan ja va programar dins el Festival Internacional de Música les Tres peces op. 11 de Schönberg i les recent compostes “…Sofferte onde serene…” de Luigi Nono– o, entre d’altres, les inoblidables actuacions del març del1997 o dels anys 2004 o 2008.
En aquesta ocasió el Schönberg de Pollini va ser cristal·lí. Els sons màgics de les Drei Klavierstücke (Tres peces de piano), op. 11 creaven una atmosfera en què un dels primers exemples d’atonalitat entesa en tota la seva plenitud tornava a emergir amb una intensitat colpidora. Pollini cuidava el so fins a cotes insospitades –ajudat per aquest Steinway “millorat” i que permet encara més una major gamma de matisos entre els pianissimi i fortissimi– per elevar la música d’unes pinzellades com són les Sis petites peces, op. 19 a un microcosmos de timbres d’uns matisos bellíssims i alhora colpidors.
Un dels moments àlgids del concert arribava amb “…Sofferte onde serene…” de Luigi Nono, que va comptar amb la col·laboració del tècnic de so André Richard. En aquesta obra emblemàtica de l’avantguarda de què Pollini és referent a tots els nivells (Nono la va escriure per al pianista), s’ha de produir una amalgama de sonoritats entre piano en directe i sons de piano amb cinta magnètica que es fusionen en una música punyent, colpidora, a moments íntima, d’una innovació avantguardista que quaranta anys després encara ens enlluerna per aquella ruptura. L’equilibri de sonoritats va ser d’una precisió absoluta i la música de Nono embolcallava el Palau creant una atmosfera d’una màgia del tot especial.
La segona part va estar monogràficament dedicada a Chopin. Pollini explicava anys enrere que Rubinstein, per exemplificar el que vol dir el pes del cos en el piano, va posar el dit número tres sobre la seva esquena fent-li sentir tot el seu pes i notant una força impressionant. Aquest control del pes del cos sobre el teclat és el que permet no fatigar-se a l’hora de tocar i així poder resistir obres tan exigents a nivell tècnic com la Sonata núm. 2 o, per descomptat, superar les octaves de la celebèrrima Polonesa op. 53. Pollini, paradigma de la tècnica, amb un nom sempre associat a nivell interpretatiu al de Chopin, ens va regalar moments meravellosos, com una intensa versió del tercer moviment de la Sonata Marxa Fúnebre, en què el lirisme de la part central va emergir com la nostàlgia d’un nocturn, o l’ombrívol darrer moviment en què l’uníson en sonoritat piano creava una atmosfera aterradora i colpidora portada a un tempo endimoniat.
Sensacional la seva versió de la Berceuse –la seva versió discogràfica cal considerar-la com la referència absoluta–, que va mostrar, al llarg de les variacions que discorren sobre un baix que es mou de manera immutable, el concepte de “rubato” entès en la justa mesura d’elegància i proporció. Pollini va cloure el recital amb la Polonesa Heroica tocada de manera més elegant cercant un so efusiu. Pollini es va acomiadar entre bravos i aplaudiments d’un públic entregat davant d’una de les figures més influents del món pianístic de les darreres dècades.
Imatge destacada: (c) Mario Wurzburger.
