PALAU PIANO. Grigory Sokolov, piano. Obres de Beethoven i Brahms. PALAU DE LA MÚSICA. 6 DE MARÇ DE 2019.
Potser mai podrem agrair prou a la programació del Palau de la Música Catalana que ens permeti gaudir anualment de l’art miraculós d’un dels pianistes més extraordinaris que existeixen avui en dia. Grigory Sokolov va tornar a omplir a vessar el Palau i es va endur una prolongada ovació de més de quaranta minuts, dins de la qual va intercalar fins a sis bisos.
En aquesta ocasió Sokolov proposava un programa organitzat cronològicament que recorria l’evolució de Ludwig van Beethoven (des de la seva Sonata núm. 3, op. 2 del 1795 fins a les Onze bagatel·les, op. 119 del 1820) i ens proposava un salt a un dels seus admiradors més fervorosos, Johannes Brahms i les seves peces per a piano opus 118 i opus 119. Un recorregut que Sokolov va remarcar des d’una mirada complexa i no exempta de cert humor transcendental: emfatitzant les diferències dels seus punts de trobada i destacant les coincidències dels seus contrastos.
Amb la Sonata núm. 3 de Beethoven, Sokolov presentà les seves credencials. Una lectura gairebé barroca de la partitura, molt retallada en els atacs, ens mostrava la seva habilitat per situar cada element allà on el volia posar. El domini absolut del pes, controlat per una gestualitat precisa, és el que permet a Sokolov generar una riquesa de textures inesgotable, en la qual el matís que aplica sobre cada nota es combina amb totes les altres per crear un mosaic divers i compacte.
A les Onze bagatel·les Sokolov portà el so del piano una mica més enllà, tot permetent-li ressonar més, encara que exercint un estricte control sobre pedal, que modulà amb gran precisió i sense trepitjar-lo mai a fons. El resultat d’això va ser una ressonància molt controlada que només omplia l’espai just que ell volia. Les veus es desenvolupaven amb llibertat i es separaven mitjançant la diversitat d’atacs. I Sokolov jugava amb elles amb un humor reposat i profund, com el que mostrà en la galanteria impostada de la darrera bagatel·la: una impostura, però, exempta de tota frivolitat.
L’obra de Brahms ens portà a una compactació del llenguatge, que es feu més arrodonit i opac, d’un color terrós. Dins d’aquest ambient, Sokolov no perdé mai la seva obsessió pel control de l’atac i de les veus, amb el qual ens guiava a través del llenguatge extremadament dens de Brahms, que ens obrí de bat a bat. I d’aquesta manera, posant al descobert les entranyes de Brahms, il·luminà els múltiples punts de connexió entre la seva música i la de Beethoven, allò que Schönberg defensà amb vehemència davant dels seus detractors. Unes entranyes en les quals Brahms concentra totes les passions de l’ànima humana.
A mesura que un va prenent consciència de la dimensió transcendental de l’art de Sokolov, la pregunta que es tracta de solucionar és òbvia: com ho aconsegueix? La resposta, posada sobre el paper, no és menys trivial. Tot i això, a molts de nosaltres una sola vida no ens és suficient per a assolir-ho: capacitat d’imaginar i control del pes. Dos elements que Sokolov posa al servei del pianisme més exquisit i amb els quals transcendeix el pla d’allò tangible fins a portar-nos a un indret del qual no voldríem tornar mai.
Imatge destacada: © Antoni Bofill (foto d’arxiu)
