LIFE VICTORIA. Julien van Mellaerts, baríton. Simon Lepper, piano. Obres de Robert Schumann, Franz Schubert, Gustav Mahler i Hugo Wolf. RECINTE MODERNISTA DE SANT PAU. 24 D’OCTUBRE DE 2018.
Moltes vegades resulta interessant acudir a una manifestació artística amb les mans buides, o sigui sense el condicionament d’unes expectatives prèvies ocasionades per raons diverses. En aquestes circumstàncies la percepció del que hom rep acostuma a ser més diàfana, menys emboirada pel clima ambiental anticipat.
I aquesta percepció diàfana, contrastada, neta i directa, és la que va dominar els espectadors que vàrem acudir a descobrir el jove baríton que, a més de ser desconegut, pertany a un país amb tan escassa tradició musical, almenys present entre nosaltres, com és la de Nova Zelanda; exactament els antípodes geogràfics. Va ser com una mena de xoc davant un artista que va oferir un recital de notable envergadura.
Amb una veu de baríton central, no el més habitualment baríton lleuger liederista, va construir un recital progressivament més intens des de la primera part dedicada al cicle Liederkreis, op. 39 de Robert Schumann, cantat amb noblesa però encara amb una certa contenció; tanmateix el Mondnacht ja va deixar rastre. Però va ser a la segona part, en una tria afortunada de cançons de Schubert, Mahler i Wolf que va alliberar la caixa dels trons de les seves virtuts. Va ser un repertori que li va permetre fer front a una àmplia gamma de recursos expressius: des dels més dramàtics i tensos als més delicats i íntims, amb, per exemple, l’exhibició d’uns piani refinadíssims. Quan va acabar el recital amb Abschied (Comiat) de Wolf, els espectadors vàrem quedar commoguts, amb un cert punt d’èxtasi místic que molt difícilment s’aconsegueix en un recital.
Mellaerts té un cantar natural, sense alguns certs enganys acadèmics que a vegades observem en cantants de l’escola alemanya –ell prové de l’anglesa– i això li atorga un plus de fluïdesa i de llibertat expressiva, tant li fa en quin registre, molt d’agrair.
A la part negativa, algun atac una mica massa sec, massa abrupte, massa dramatitzador, fàcilment evitable i una pronunciació de l’alemany no exacta. I pel que fa a l’acompanyament, el piano de tres quarts de cua no és el mateix que un de cua llarga i això va llevar rodonesa a la tasca per altra part excel·lent del també jove nom emergent Simon Lepper.
Imatge destacada: © Elisenda Canals
