SIMFÒNICS AL PALAU. Marco Mezquida Trio (Marco Mezquida, piano; David Xirgu, bateria; Marko Lohikari, contrabaix). Orquestra Simfònica del Vallès. Òscar Camps, narrador. Víctor Pablo Pérez, direcció. A. Copland: Retrat de Lincoln. G. Gershwin: Porgy & Bess (versió instrumental). PALAU DE LA MÚSICA. 1 DE JUNY DE 2024.
L’Orquestra Simfònica del Vallès (OSV) ha tancat la temporada de concerts Simfònics al Palau 2023-24 amb una interpretació excel·lent d’una versió instrumental de l’òpera Porgy & Bess, del compositor nord-americà George Gershwin, que ha comptat amb l’acompanyament d’una formació jazzística, el trio liderat pel reputat pianista Marco Mezquida.
Aquesta actuació, que també s’ha pogut veure i escoltar a Sabadell i Lleida, culmina una altra llarga i atapeïda sèrie de presentacions amb què l’OSV intenta abastar tot un espectre de repertoris, dels més ortodoxos als més heterodoxos, bo i corrent el risc de desenfocar la seva trajectòria, però en el cas de Porgy & Bess podem assegurar que ha encertat de ple la tria de l’obra i dels convidats: el director Víctor Pablo Pérez i el grup de Mezquida.
La sessió va començar amb una prèvia –sense el trio– igualment molt ben escollida, però que no va deixar de tenir el regust de farcit per acabar d’omplir el temps. Es tractava de l’obra del també estatunidenc Aaron Copland Retrat de Lincoln, una composició breu escrita en homenatge al president que va encapçalar la lluita per l’alliberament dels esclaus negres. Aquesta peça, que conté molts elements de música cinematogràfica –de vegades tant podia semblar que eres davant d’una banda sonora d’una pel·lícula de romans com en una d’un western–, s’acompanya de la lectura d’alguns fragments de discursos de l’esmentat Lincoln, que van ser llegits per Òscar Camps, l’activista badaloní que coordina l’organització humanitària Open Arms. Malauradament, entre que el narrador no acabava de vocalitzar prou bé i que els sonadors de l’OSV se superposaven a les seves paraules, la intervenció de Camps no va assolir el resultat que mereixia.
Tot seguit, però, la dinàmica de la sessió va canviar en sortir a l’escenari el trio del pianista menorquí per tirar endavant la interpretació d’una selecció de temes de Porgy & Bess. Estrenada el 1935, aquesta òpera vol descriure la vida quotidiana de la població negra a Carolina del Sud. Tot i que va ser criticada per establir diversos estereotips racials, va obtenir un gran èxit, sobretot gràcies a les versions que en van fer artistes afroamericans com foren Louis Armstrong i Ella Fitzgerald o Miles Davis.
La conjunció entre el trio jazzístic i la formació orquestral va ser magnífica, encara que no sempre toquessin tots alhora, ja que, segons els passatges, el protagonisme podia correspondre a uns o altres, de tal manera que es van anar alternant els compassos de caire més popular, més simfònic o més jazzístic, però sempre amb una brillantor molt ben treballada. Com a detall remarcable, l’OSV va incloure a les seves files un banjo, que va tocar Gavin Buckley.
Dotat d’una gran versatilitat, Mezquida va deixar palès un cop més que malgrat la seva joventut, és un pianista amb un giny excepcional, apte per entomar els moments més durs, propers als free jazz, i els més lleugers o baladístics, tot i que per regla general, a Porgy & Bess va decantar-se per la via més clàssica, propera al swing de mitjan del segle XX i a un be-bop que per moments ens va fer recordar l’estimat Tete Montoliu. La seva interpretació del memorable estàndard “Summertime”, que va ser rematada amb tota la seva clarividència per l’OSV, va ser, sens dubte, el moment més destacat de la vetllada.
Arribat el moment dels bisos, Mezquida va lluir una bandera palestina –fet que va ser ovacionat– i amb els seus dos acompanyants va oferir, fora de programa, una magnífica versió de “I love you, Porgy”. I tot seguit, de nou amb l’orquestra, va recuperar alguns dels temes més populars i expansius de l’òpera, com ara “It ain’t necessarily so” o “I got plenty o’ nuttin”.
El Palau, que era gairebé ple, va esclatar en aplaudiments sorollosos i dilatats, tant quan va acabar el concert com quan van acabar els bisos. No hi havia per menys. Tots plegats s’ho mereixien.
Imatge destacada: (c) Lorenzo Duaso.
