LUCIA DI LAMMERMOOR de Gaetano Donizetti. Nadine Sierra, Javier Camarena, Alfredo Daza, Mirco Palazzi, Emmanuel Faraldo, Anna Gomà, Moisés Marín. Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Giacomo Sagripanti, direcció musical. Barbara Wysocka, direcció d’escena. LICEU. 28 DE JULIOL DE 2021.
El debut de la soprano nord-americana Nadine Sierra al Liceu –després del seu pas pel concert que l’equipament va organitzar a Montserrat el mes de setembre passat– ha centrat l’atenció de la recta final d’aquesta temporada, fins al punt que pràcticament ha eclipsat l’altre gran actiu de la producció: el rol d’Edgardo de Lucia di Lammermoor en la veu i l’actuació del tenor mexicà Javier Camarena, que ja havia interpretat l’ària “Tombe degli avi miei” al darrer recital que havia ofert al Teatre.
El resultat, en tot cas, ha estat un crescendo d’entusiasme que s’ha perllongat gairebé dues setmanes i sis funcions –una de les quals va acabar protagonitzant Serena Sáenz, igual que la funció Under 35. Sierra ha seduït dia rere dia amb una veu especialment idònia per al melodisme donizzetià –el pes just, precisió en els atacs, brillantor en els aguts– i unes cadències agosarades sense defugir el bon gust, així com una gestualitat adequada al rol, tot i que un pèl càndida a les escenes del primer acte.
Camarena arribava aquest cop al Liceu precedit no tant de l’expectació que havia aixecat Sierra, sinó d’una major confiança, i no va decebre. En alguns moments va semblar que l’ímpetu teatral que li exigia el paper no encaixaria amb la bellesa del fraseig que el caracteritza i fins i tot li va faltar presència en alguns concertants, però es va lluir especialment a les escenes finals que li reserva el tercer acte.
Malauradament, la resta del repartiment no va estar a l’alçada d’aquests dos asos vocals. Alfredo Daza va donar vida a Enrico Ashton amb un cant destraler, que evidentment escau al personatge, però que és innecessari, perquè també es pot fer el mateix amb una línia més noble, i el Raimondo de Mirco Palazzi va estar mancat de l’autoritat que se li suposa. Anna Gomà va ser una Alisa convincent dins de la discreció que li imposa la partitura.
La caracterització dels cantants va estar molt ben aconseguida, però el trasllat de la trama als anys seixanta és superflu, com també una escenografia que recorre a tòpics com fer sortir un cotxe a l’escenari, les projeccions de vídeo o l’entrada en escena de la nena que al·ludeix a la puresa de Lucia. La coincidència en el temps d’aquestes funcions amb la notícia de la mort de l’escenògraf britànic Graham Vick va fer enyorar –i molt!– la producció que ell havia dirigit d’aquest mateix títol al Liceu, que no tenia res a veure amb aquesta.
En l’última funció de la temporada, els aplaudiments finals van incloure un reconeixement especial per a tres membres del cor que es jubilaven i per a Conxita Garcia, que la temporada vinent deixarà la direcció d’aquesta formació perquè assumirà una nova responsabilitat dins del Teatre.
Imatge destacada: (c) W. Hösl.
