DA CAMERA. Jean-Guihen Queyras, violoncel. J. S. Bach: integral de les Suites per a violoncel sol. PALAU DE LA MÚSICA. 3 DE MAIG DE 2013.
Per Mercedes Conde Pons
A vegades es donen moments memorables, d’aquells en què el temps no passa, no s’atura, però tampoc no s’allarga, ni per contra s’escurça. Simplement, es tracta d’instants en què el temps no té consistència i hom està, simplement, “en el temps”, en una mena de present etern, plaent i confortant.
Aquests moments, lligats a experiències estètiques, a vegades provoquen el que es coneix com a síndrome d’Stendhal (quan els efectes de la superació estètica sobrepassen els límits físics i es manifesten diversos accidents físics: marejos, llàgrimes, etc.). Fins i tot, per a alguns, aquests moments tindran alguna cosa semblant a una experiència mística (la música també pot ser una forma de pregària).
Arran del que es va viure divendres passat al llarg del generós concert ofert pel violoncel·lista francès Jean-Guihen Queyras al Palau de la Música Catalana, molts devien acostar-se o arribar a sentir alguna d’aquestes experiències definides, en un concert en què no hi hagué moment per al descans, però sí per al repòs i el consol anímic. Un bàlsam per a les oïdes, la ment i l’esperit, el d’una música feta per a la intimitat.
Podia semblar que el marc del Palau de la Música era un lloc massa gran per a un concert d’aquest format –violoncel sol al llarg de prop de tres hores– i, el programa, arriscat o poc atractiu per la seva durada, però no resultà així, tot omplint-se generosament la sala. L’escenari, d’altra banda, s’empetití davant la grandesa i majestuositat del so i de l’art de Jean-Guihen Queyras, que trencà distàncies ja des de la Primera Suite de Bach, bo i demostrant la grandesa d’un art que era pura comunió entre el músic i el seu instrument.
Queyras va protagonitzar fa uns quants anys un enregistrament magistral de les Sis Suites per a violoncel sol de J. S. Bach per a Harmonia Mundi. El referent deixava el nivell molt alt per al retrobament de l’oient i l’artista amb aquest mateix repertori en directe. Però els núvols s’esvaïren aviat. Queyras té un so sincer, directe, planer, dolç; un caràcter manifest i un control de les dinàmiques envejable. Des de la Primera Suite marcà el to del que esdevingué una homogènia –però no gens monòtona!– lectura de les Sis Suites bachianes, tot oferint un pols dinàmic i vigorós en preludis, bourrées i gigues, i una extrema dolcesa en sarabandes i allemandes. Quedaran inesborrables en la memòria la profunditat inextingible en la “Sarabande” de la Suite núm. 2 o l’atlètic “Preludi” i, per contrast, la lírica “Allemande” de la Suite núm. 6, que va tancar el concert. Deliciosa connexió entre els “Menuets” i la “Giga” en la Primera Suite, i un bon exemple de l’immediat canvi d’actitud i concentració reverencial en la peça, la de l’enllaç entre la “Sarabande” i les “Bourrées” de la Suite núm. 4. Jean-Guihen Queyras realitzà aquest viatge extenuant sense cap pretensió, però demostrant-ho tot. Un artista que anà creixent conforme avançava el concert, i que feia créixer amb ell els oients, cada cop més i més implicats, commoguts, concentrats. Hom tenia la sensació, observant la dansa elàstica i amorosa entre l’artista i el seu instrument –un magnífic Gioffredo Cappa del 1696– que l’instrument expressava, en el seu so sincer, la seva felicitat. Sí, fins i tot l’instrument era feliç.
El conjunt de detalls que integren aquesta experiència fa que només puguem qualificar-la amb una paraula: “Excelsior”, que remet a l’actitud positiva, sempre amunt, enlaire i amb l’esperit vigilant i amatent, però esperançat, que tan magistralment va definir Joan Maragall en el seu poema del mateix títol. Perquè experiències com aquestes, no només són plaents en un sentit passiu, sinó que són també font d’energia i pulsió del ser.
