46è VOLL-DAMM FESTIVAL INTERNACIONAL DE JAZZ DE BARCELONA. Gary Burton Quartet. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 6 DE NOVEMBRE DE 2014.
Per Albert Suñé
És bo que, de tant en tant, un grup ofereixi una actuació de jazz de cambra. Sobretot si aquest grup és dels bons. És aleshores quan l’ànim es relaxa i pot gaudir d’una hora i quaranta minuts de música intimista, lírica, de gran sensibilitat, amb el feeling a flor de pell, oferta per músics disposats a no deixar-se res a les alforges. És a dir, a oferir tot el cabal de la seva sapiència.
Això és el que passà dijous, dia 6, a la Sala Oriol Martorell de L’Auditori. Perquè allí s’assegué el quartet del vibrafonista Gary Burton, un home que als seus setanta-un anys ha tornat a donar una lliçó esplèndida del que es pot fer quan es posseeix una categoria i una classe excepcionals.
Agombolat per tres molt joves intèrprets –Julian Lage, guitarra; Jorge Roeder, contrabaix, i Henry Cole, bateria–, el músic d’Indiana desglossà un concert en el qual va prevaler per damunt de tot un suau funky. Que no vol dir que fos un funky fluix, sense ànima. Al contrari, va posseir prou força com per arribar clarament. Amb la qual cosa es demostra que no calen instruments de vent ni bateries a tot gas per tal de tocar aquest estil.
La resta van ser temes impregnats de swing, amb algun toc latin o fins i tot amb sabor a tango. Perquè Burton i els seus van oferir temes d’un ampli ventall de compositors: d’Astor Piazzolla a Mongo Santamaría passant per Duke Ellington. El bis fou un magnífic blues, en què el quartet tornà a assolir una inqüestionable nota alta.
Gary Burton continua en estat de gràcia. Al seu fraseig, clar com una patena, d’idees no menys clares, li fa costat una tècnica irreprotxable, que magnifica amb dues masses a cada mà. Domina el teclat de manera anorreadora i, així mateix, qualsevol to musical. Sempre amb una exquisidesa extraordinària.
Els tres joves acòlits es van acoblar de manera perfecta amb Burton. Tot estava assajat al mil·límetre. No podia ser menys en un concert d’aquestes característiques. I van lluir-se a pleret. Lage és un guitarrista tan clar com el seu líder, amb un excepcional i netíssim fraseig, que en ocasions recordà el de Joe Pass. Roeder va fer cantar el seu contrabaix de manera magnífica i Cole demostrà que és un esplèndid bateria modulador, fins i tot en els seus solos.
