PALAU 100. Orquestra del Teatre Mariïnski. Orfeó Català. Daniil Trifonov, piano. Julia Matochkina, mezzosoprano. Dir.: Valery Gergiev. Obres de Ravel, Skriabin i Prokófiev. PALAU DE LA MÚSICA. 12 DE MARÇ DE 2019.
En una demostració de productivitat musical que hauria de ser alliçonadora per a altres conjunts, l’Orquestra Simfònica del Teatre Mariïnski, dirigida pel seu titular, Valery Gergiev, va oferir a Barcelona dos concerts amb programa totalment diferent en vint-i-quatre hores. Una exhibició russa de poder. El segon va tenir al lloc al Palau en el marc de la programació del cicle Palau 100. Va començar la sessió amb un aperitiu que sempre funciona si l’orquestra és solvent: el Boléro de Ravel. Com que l’orquestra n’era molt, de solvent, l’aperitiu realment va acomplir la seva funció i ens va ben obrir la gana.
Va seguir el Concert per a piano d’Aleksandr Skriabin amb Daniil Trifonov a la part solista. Pianista immens, especial, potentíssim, efervescent, inoblidable, elèctric, arrauxat, ciclotímic, crispat, il·luminat, místic, excessiu, Trifonov va oferir una versió més tensa que intensa del Concert d’Skriabin, una peça que és més espectacular que bona i que, essent de joventut, gairebé no sona a Skriabin. Veure Trifonov sortir rebotat enlaire cada vegada que abordava un acord amb les dues mans feia una mica d’angoixa. Quin gran pianista serà Trifonov el dia que estimi serenament les obres en comptes d’intentar sotmetre-les a la seva titànica voluntat! Unes xerrades sobre aquest tema amb Alfred Brendel li anirien força bé. Trifonov va allargar la seva actuació oferint a tall de propina una lectura exemplar del segon moviment de la Vuitena Sonata per a piano de Prokófiev.
La segona part va començar amb una peça fora de programa, el motet O vos omnes de Pau Casals, interpretat per l’Orfeó Català dirigit pel seu sotsdirector, Pablo Larraz. La peça va ser interpretada en memòria de Lluís Millet i Loras, director de l’Orfeó Català entre el 1977 i el 1981 i fundador d’aquesta Revista, recentment traspassat. La segona part va continuar amb la peça inicialment prevista, la cantata Aleksandr Nevski de Prokófiev.
Els directors d’orquestra de vegades semblen el pare abat d’un monestir, de vegades el gerent d’una empresa, de vegades un general en combat, de vegades un àrbitre de futbol i de vegades un policia dirigint el trànsit en una cruïlla complicada (aquests són els menys interessants). Valery Gergiev, el malnom del qual entre els músics és el Tsar, suposa l’encarnació del director d’orquestra com a representació del poder, ell realment “dirigeix” i ho decideix tot. Veure’l dirigir és tota una lliçó.
Gergiev deu ser el director de primera línia amb repertori més ampli; és capaç de portar en gira sis o set programes diferents i aprofitar (com va fer en aquests cas) un dia de lleure de la seva orquestra per anar a dirigir una altra orquestra amb un altre programa totalment diferent. Deu ser, també, el director d’orquestra que fa més concerts al cap de l’any.
Aquesta prodigiosa capacitat de treball també marca el seu límit. Gergiev i els seus músics lliuren gairebé sempre un producte musical d’alt nivell que s’acosta a la perfecció. El petit percentatge que falta per arribar a allò que seria sublim s’aconseguiria amb més assaig, més calma, però això significaria abaixar la productivitat i sembla que no els interessa. Amb aquesta limitació com a teló de fons, s’ha de dir que, en conjunt, vam gaudir d’un Aleksandr Nevski d’alt nivell, servit per un director i una orquestra que coneixen a fons l’obra. L’Orfeó Català, que gairebé no podia ni respirar de tan comprimit com estava, pobret, al fons de l’escenari, va rendir prou bé, però als moments de màxima demanda dinàmica va quedar una mica escanyat. Qui no va quedar escanyada va ser la mezzosoprano Julia Matochkina, opulenta, immensa, aclaparadora. Amb una veu impressionant, ampla, profunda, potent, que imposava un respecte enorme, va cantar la part solista de la cantata. Ella va ser l’element més visible i rotund de l’exhibició russa de poder.
Imatge destacada: © Antoni Bofill
