MARATÓ REVOLUCIONS. Trio Fortuny. Azahar Ensemble. Obres d’Amy Beach, Beethoven, Ligeti, Gerhard i Hindemith. L’AUDITORI. 16 DE DESEMBRE 2023.
Amb Nadal ja a la cantonada i el tradicional estrès hivernal, L’Auditori ha volgut posar l’estrella a l’arbre de les programacions de cambra amb l’última marató de l’any. A diferència de la del febrer, vinculada al festival Emergents, i la de finals de novembre d’enguany, dedicada a la pianista Alícia de Larrocha, aquesta Marató Revolucions ha pretès ser un homenatge a aquells compositors que van suposar una revolució musical, ja sigui pel que van aportar amb les seves obres o bé per les circumstàncies que van acompanyar-los en moments puntuals de la seva vida. Cinc recitals gratuïts es van succeir a la Sala Oriol Martorell de L’Auditori per apropar la cambra a un públic en busca de sonoritats més harmonioses que la dels comerços d’un dissabte de desembre.
El cicle es va obrir amb el pianista Albert Cano Smit, amb la Sonata 32 de Beethoven com a capçalera, tota una declaració d’intencions. Va prosseguir amb el tenor Roger Padullés i Tomeu Moll-Mas representant la cançó amb toc noucentista, amb una selecció del mallorquí Baltasar Samper; i Javier Laso va posar l’última nota del festival amb unes adequades Variacions Goldberg. Aquesta crònica tracta dels recitals del Trio Fortuny i de l’Azahar Ensemble, que van ser els concerts tercer i quart, respectivament.
Podem dir que la proximitat de l’artista, tot i que també s’acompanya, naturalment, de més contacte sonor, permet al públic connectar amb la música i amb l’instrument per captar tota mena de subtileses, tot i que el més important en un concert és, naturalment, el so. Des d’harmònics en els instruments de corda, als mecanismes de les claus en els instruments de vent, aquestes essències orgàniques que romanen invisibles a les sales dels grans conjunts es fan veure –i sentir– amb naturalitat. Val a dir, sense més preàmbuls, que els recitals de cambra i amb bona acústica permeten assaborir la música d’una manera molt relaxada i còmoda –i en aquest cas, de franc. Deixant de banda la rendibilitat d’aquest cas concret, és una ocasió que celebrem i esperem que es torni a donar novament.
Sigui com sigui, el format va assegurar un públic que sovint repetia butaca i que, al llarg del dia, va acabar afavorint els torns de la tarda, en omplir-se generosament gran part dels laterals i la graderia superior.
El trio “per excel·lència”, el de violí, violoncel i piano, va estar immillorablement representat en aquesta marató pel Trio Fortuny, ben conegut per aquets indrets i estrangers; una aposta segura per la rigorositat musical romàntica. En la reivindicació femenina creixent, els catalans apostaren per l’estatunidenca Amy Beach (1867-1944) i el seu Trio amb piano en La menor, op. 150, que es va insinuar amb l’inspirat violoncel de Pau Codina sobre un sinuós coixí de piano teixit per Marc Heredia, ben esponjós als pedals, per assistir el lirisme de les melodies superiors d’un molt encertat primer moviment. Amb vibrato i més notorietat al violí, Joel Bardolet mostrava tècnica amb la mà dreta buscant sonoritats més rugoses en els moviments següents, tant o més efectius que el primer. Amb energia, el conjunt va afrontar el Trio Fantasma de Beethoven, enregistrat en la seva discografia, amb comoditat i amb poc espai per a la millora, però més satisfactori en el drama del segon moviment, on el mimetisme dels arcs va ser inqüestionable. Els joves van tancar un tercer moviment telepàtic, perfectes en les pauses i les retrobades, ben aplaudit i regalant per postres un petit arranjament de Xostakóvitx.
Al contrari que els quartets o els trios amb piano, la particular plantilla de quintet de vent, no sempre programable, és una opció que per a gran part del públic pot resultar curiosa. L’heterogeneïtat d’aquests cinc instruments, suavitzada i dissolta a la gran orquestra, és un atractiu –i hàndicap– que els de l’Azahar Ensemble saben aprofitar en les distàncies curtes. De fet, pot resultar curiós com les tècniques esteses encara provoquen sorpresa o fins i tot riure en el públic, especialment aquelles a les quals el subconscient assigna connotacions jocoses o extramusicals.
Amb unes paraules apropiades del clarinetista Miquel Ramos, el conjunt va afrontar les Deu peces per a quintet de vent de Ligeti, la proposta “menys tradicional” del cicle, amb concentració màxima. Entre pizzicatos de llengua (o slaps) i altres sons poc ortodoxos, el jardí de sonoritats va florir amb la complicitat del públic al llarg d’aquestes deu miniatures que van servir per satisfer curiositats. El Quintet de vent de Gerhard va suposar un autèntic diàleg d’instruments, des de la fuga inicial a les melodies creuades. Es va apreciar una altíssima compenetració durant els moviments ràpids que, de nou, van arrencar alguna innocent i esporàdica rialla abans de tancar l’scherzoso final amb coordinació quirúrgica. Entre guerres, el quintet va passejar pels compassos de la Kleine Kammermusik, op. 24 núm. 2 de Paul Hindemith amb més confort –canyes i embocadures més relaxades– i poques mostres de fatiga, especialment la trompa i el fagot, i on les fustes agudes van poder gaudir de legatos més lírics.
