CICLE CORAL ORFEÓ CATALÀ. Grupo Vocal KEA. Enrique Azurza, director. Obres de Bach, Jean Yves Daniel-Lesur i Agustí Charles. PETIT PALAU. 15 DE NOVEMBRE DE 2015.
Per Xavier Chavarria
El programa de mà d’aquest concert protagonitzat pel Grupo Vocal KEA del País Basc, ens el presentava com un cor professional, creat fa divuit anys, integrat per dotze cantants amb una sòlida formació vocal i dedicat a interpretar grans obres del repertori coral contemporani, amb diverses estrenes d’obres d’autors espanyols. El seu director i fundador, Enrique Azurza, també era una garantia de qualitat i bon criteri per la seva experiència i bagatge. Hem de confessar que no teníem més referències d’aquest cor, ni directes ni indirectes, però l’altíssima exigència del repertori que tenien previst interpretar, apte només per a formacions molt solvents, feia pensar que veuríem un dels millors cors actuals de l’Estat espanyol i que gaudiríem d’un magnífic concert, amb l’interès afegit de poder escoltar per primera vegada al nostre país el Requiem de l’oubli escrit per a ells per Agustí Charles fa quatre anys, i música del compositor francès Jean Yves Daniel-Lesur. Però no va ser així. Les expectatives es van veure defraudades des dels primers compassos del monumental motet Jesu meine Freude de Johann Sebastian Bach i es van anar enfonsant a mesura que el concert avançava.
Abans d’entrar en l’anàlisi tècnica del cor i les seves interpretacions, val a dir que la primera peça del concert, el motet Jesu meine Freude de Johann Sebastian Bach, ja ens va servir el primer ensurt de la vetllada: l’acompanyament instrumental el feien una viola de gamba i un acordió (ho heu llegit bé). Tenint en compte que Bach no va especificar quins instruments havien d’acompanyar les veus d’aquest motet, i que no ens n’ha arribat cap partitura instrumental, els intèrprets tenen la potestat d’escollir els instruments que creguin oportuns, i la fòrmula d’acompanyament amb viola i acordió doblant les veus és, si més no, factible (l’acordió no deixa de ser un instrument polifònic, de vent i amb teclat, com un orgue positiu); però tímbricament és un xoc que pot ferir les oïdes més puristes. Una combinació extravagant que, de fet, no va donar bons resultats, perquè la viola de gamba va ser inaudible, oculta constantment pel so peculiar de l’acordió, que, cal dir-ho tot, tocava magníficament un autèntic especialista, Iñaki Alberdi. No ho podem considerar ni molt menys un sacrilegi, però la combinació va sobtar molt i fa la sensació que no va ser una decisió meditada i justificada musicològicament, sinó que simplement s’aprofitaven els instruments que es tenien a mà per a la segona part, per a l’obra d’Agustí Charles.
El Grupo Vocal KEA està integrat per dotze cantants amb unes veus molt heterogènies, de timbres dispars i de qualitat irregular: sopranos de veu potent però no gaire bonica i amb un vibrat excessiu, absolutament inadequat per cantar Bach; contraltos de veu opaca i inestable, i veus masculines poc madures i sense gaire presència ni brillantor. Un instrument de personalitat sonora indefinida, potser acceptable si es tractés d’un conjunt de veus amb bona presència, consistents i tècnicament impecables: però cap d’aquests elements no es complia. Són veus que molts cors cobejarien, però que no suporten la nuesa d’un repertori tan exigent i compromès. Cantar els motets de Bach amb només dotze cantaires exigeix que aquests siguin molt sòlids, i tinguin fusta de solistes; i aquest no és el cas. Enrique Azurza va mostrar bones intencions, idees interessants i musicalitat, però l’instrument no va estar a l’alçada del repte i va patinar en l’empastament, en l’equilibri tímbric i de volums, i fins i tot en l’afinació d’alguns passatges delicats. Si bé la complexitat sonora i tècnica d’algunes obres contemporànies poden arribar a dissimular mancances com aquestes, una peça d’orfebreria com el motet Jesu meine Freude les posa en evidència sense pietat, i tots aquells paranys, tots aquells passatges delicats i perillosos que conté la partitura (i que tots els que l’hem cantat o dirigit desenes de vegades ens coneixem com el palmell de la mà), un per un, van anar apareixent escandalosament (a tall d’exemple, les temibles entrades de les veus femenines en el passatge “Von dem Gesetz” del trio per a veus agudes). Val a dir que la fuga central del motet, “Ihr aber seid” –un autèntic laberint– va estar ben resolta, i que vam percebre en tots els números de l’obra una gran atenció a les inflexions retòriques del text i una pronúncia òptima. Però va ser una versió de mínims, poc pròpia d’un cor professional.
La primera part del concert la tancaven tres fragments del El Càntic dels càntics, una obra per a dotze veus a cappella composta l’any 1953 per Jean Yves Daniel-Lesur, músic francès integrant del grup La Jeune France al qual també pertanyien Messiaen i Jolivet. Una obra exquisida, refinada i sorprenent de la qual, malauradament, només ens hem pogut fer una lleugera idea: tenint en compte que mai no s’havia interpretat a casa nostra i que el grup vocal KEA és l’únic cor espanyol que l’ha cantat, resulta incomprensible i llastimós que només n’interpretessin tres dels set fragments que la integren (per què no sencera?), i que sonés en condicions poc favorables: els colors, les harmonies picants o els contrastos constants que presenta aquesta obra van quedar descolorits per una versió discreta i amb poca convicció. Insistim-hi: cantar una obra complexa i d’envergadura escrita per a dotze veus a cappella amb només dotze cantaires és un repte a l’abast de molt pocs cors. Haurem d’esperar una ocasió millor.
El plat fort del concert va arribar a la segona part, amb l’estrena a casa nostra del Requiem de l’oubli, una obra composta per Agustí Charles l’any 2011 responent a l’encàrrec que li va fer Enrique Azurza, el director d’aquest mateix cor. Una obra de mitja hora de durada, per a cor a sis veus, recitador i una originalíssima instrumentació amb acordió, viola d’amor i viola de gamba, enriquida amb les sonoritats sobrenaturals de bols tibetans i d’un gong que han de tocar els mateixos cantaires. Seguint la tradició iniciada per Britten amb el seu War Requiem, en el Requiem de l’oubli es combinen textos de procedències diverses: de la missa de difunts cristiana, del Rerum Natura de Lucreci i algunes poesies en francès de Rainer Maria Rilke que ens parlen poèticament de la vida i la mort, de l’eternitat, del record i l’oblit. Agustí hi Charles ha teixit una música d’aire contemplatiu i recollit, espiritual, plena de subtileses, amb un alt component rítmic, sil·làbic, i un cert caràcter hipnòtic que insisteix en uns patrons i unes cèl·lules fortament impregnades en tota la peça. La viola d’amor que tocava Robert Pajewski i la viola de gamba d’Elena Martínez de Muguía hi mostren timbres inusuals (planys, gemecs) en contrast amb un acordió (Iñaki Alberdi) més brillant i sòlid. La recitació d’Andoni Alemán, amplificada, de frases breus i incrustada en la música, va tenir un encaix (i una percepció) difícil, estrany i poc rendible. Enrique Azurza ens comentava en una conversa prèvia al concert que el seu cor portava més d’un any assajant aquesta obra i que ja l’han cantat en tres ocasions: sens dubte és d’una dificultat enorme, i el treball que han fet tots els cantaires és admirable i meritori. Però la sensació que ens ha quedat després de sentir-la en aquest concert és que no se n’ha tret tot el rendiment, i que pot sonar en millors condicions.
La sensació de certa decepció que ens ha deixat aquest concert, molt probablement és per les grans expectatives que ens havia generat el repertori i, sobretot, el Grupo Vocal KEA. Expectatives que, dissortadament, s’han vist defraudades.
