36è FESTIVAL DE TORROELLA DE MONTGRÍ. Viktoria Mullova, violí. Katia Labèque, piano. Obres de Mozart, Schumann, Ravel, Takemitsu i Pärt. AUDITORI ESPAI TER. 31 DE JULIOL DE 2016.
Per Miquel Gené
El segon concert del Festival de Torroella de Montgrí ens presentava un duo que no va estar a l’altura del que feien esperar les credencials de les integrants. Viktoria Mullova i Katia Labèque són intèrprets de renom internacional i amb llargues trajectòries concertístiques, avesades en diferents àmbits, des dels clàssics de tota la vida a la música contemporània i les aventures més pop. A més a més, ens expliquen, treballen en duo des de l’any 2001. Tot i això, el seu concert al Festival de Torroella de Montgrí no va despertar l’entusiasme d’un Espai Ter a mitja entrada (entre 42 i 55 euros el preu de les entrades ho podria explicar) i en molt pocs moments va transmetre l’ideal de dos músics a la cerca d’una idea comuna.
Com passa en molts àmbits de la vida –el de l’esport pot ser el més gràfic en aquests moments–, l’èxit d’un conjunt acostuma a tenir més a veure amb la manera com s’encaixen les diverses peces que no pas amb la qualitat individual. Mullova i Labèque no van trobar en tota la primera part del concert, en què van interpretar la Sonata en La major, KV 526 de Wolfgang Amadeus Mozart i la Sonata en La menor, op. 105 de Robert Schumann, una veu comuna convincent. Tampoc no es barallaven per imposar la de l’una o la de l’altra. Senzillament semblaven ignorar què passava més enllà del seu instrument, la pitjor de les opcions possibles. Això es feia palès en el desequilibri sonor entre els dos instruments i en la manca de conjunció mètrica, que impossibilità qualsevol idea de fraseig comú i que donà com a resultat una expressivitat de traç gruixut i poc convincent. Només en la Sonata de Schumann van apuntar alguna idea interessant, com les transicions entre violí, piano i conjunt –el joc d’enfocament i desenfocament– en el seu primer moviment o un fraseig més còmode en el segon.
La segona part va tenir un altre caire. Distance de fée de Toru Takemitsu, Fratres d’Arvo Pärt i la Sonata en Sol major, op. 77 de Maurice Ravel plantejaven un escenari molt diferent, amb més pes en el gest i la frase que no pas en l’encaix d’aquests en el temps: una visió més del detall que no pas del global. I Mullova i Labèque, i el públic també, ho vam agrair. La connexió entre les intèrprets va créixer i el fraseig de cadascuna d’elles es va fondre en un de comú, fet especialment gaudible en l’obra de Ravel. El joc d’intensitats també es va veure reforçat a partir de la direcció comuna que prenia ara el treball de cada una: Labèque, clara en la dicció i amb un so de brillantor vellutada per l’ús abundant de pedal esquerre; Mullova, sòlida tècnicament i amb una gran capacitat d’estirar les frases, encara que excessiva en el seu ímpetu, que sovint la portava a l’estridència.
