GRANS CONCERTS VIC. Grigory Sokolov, piano. Obres de Chopin i Rakhmàninov. L’ATLÀNTIDA. 13 DE MARÇ DE 2021.
L’Atlàntida de Vic va culminar dissabte passat el desè aniversari dels Grans Concerts amb un dels pianistes més singulars i extraordinaris, Grigory Sokolov. La capital d’Osona s’ha convertit els darrers anys en un nucli musical important i malgrat l’estat de pandèmia ha tirat endavant una programació que el públic ha agraït, especialment després d’un any excessivament silenciós. El pianista rus oferí en la seva primera visita a Vic un programa format per obres de dos compositors i pianistes ben vinculats: Chopin i Rakhmàninov.
Assistir a un recital de Sokolov suposa viure una experiència basada en l’honestedat, el respecte, la reflexió i la devoció que sent per la música. I, de fet, la poesia musical brolla de les seves mans de manera diferent. No pas per buscar una singularitat com a finalitat, sinó com si es tractés d’un alquimista. Fugint de qualsevol egocentrisme, el pianista surt en la penombra, sobri, gairebé sense mirar el públic, amb l’única finalitat de servir la música. I un cop davant del piano, s’abstreu del món terrenal per servir-nos unes delicatessen tan conegudes com alhora genuïnes.
Sokolov no concep les Poloneses de Chopin com a obres purament enlluernadores i de gran pompositat. Declama cada frase amb expressivitat, amb àmplia gradació tonal i un gran domini dels pedals, fent aflorar tant la grandiositat com la poesia i la nostàlgia. L’ús del rubato li permet cisellar el tempo amb gran flexibilitat, tot oferint-ne una versió diferent, amb ADN propi. Les seves interpretacions subratllaren, des de la reflexió, el misteri o el lirisme expressiu de l’opus 26 núm. 1, passant pel dramatisme de l’opus 44 –quina gran mà esquerra–, interpretada amb vehemència, o la passió de la popular Polonesa Heroica, op. 63 que desgranà fins a arribar a punts tan heroics com arravatats.
I després d’uns minuts on es revisà l’afinació del piano, arribàrem a un estadi encara més transcendent amb Rakhmàninov. Els Preludis del compositor rus ens apropen a un àmbit entre la confessió emocional i la malenconia. Rakhmàninov havia superat uns anys difícils en el terreny compositiu –especialment amb el fracàs de la seva Primera Simfonia– i després de l’èxit aconseguit amb el Concert per a piano i orquestra, op. 18 escriví aquesta vibrant col·lecció de Preludis, op. 23 l’any 1903 –excepte el cinquè, fet prèviament el 1901.
Són obres de dimensions més grans que en el cas de Chopin o Skriabin, d’un clar virtuosisme i que comporten una forta càrrega emocional. Ho vàrem copsar en el número 9, tan visceral com emocionant i amb gran claredat de detalls. Sokolov novament ens revelà un nou camí, on tot ha estat exhaustivament pensat i treballat fins a l’últim detall, amb tempos més accentuats i recreant la meravellosa varietat d’estats anímics. Des de la nostàlgia del número 1 –amb un contingut rubato– al virtuosisme i la brillantor del número 2 o el popular cinquè. La profunditat emocional, el control del tempo, la bravesa tècnica supeditada al missatge musical, així com la sensibilitat poètica i la prolífica paleta sonora només a l’abast d’uns pocs elegits fascinaren un públic realment entregat.
Subratllà la tendresa i un fraseig refinat imbuït del millor lirisme en el Preludi núm. 4 –tan proper a Schumann– i evidencià també la capacitat de tensió rítmica en el poderós número 5. Una versió per emmarcar. El lirisme del número 6 subratllà el control del so que posseeix el pianista rus: un so poderós, vellutat, amb una subtilesa de colors i varietat de matisos infinitesimal, capaç de passar de pianíssims a fortíssims gairebé orquestrals i que alhora facilita l’escolta de tot l’entramat polifònic que demana el compositor rus. Tancà íntimament el número 10 allunyat de grandiloqüències, com el primer. Com la manera de fer del propi Sokolov, que després de regalar-nos aquests magnífics quaranta-cinc minuts de tanta profunditat emocional, imbuïda de nostàlgia i subtileses com tan sols poden fer els més grans, s’esmunyia de l’escenari per no rebre més protagonisme que la música, l’única i veritable protagonista segons ell. Això sí, oferint-nos encara tres propines chopinianes –les restriccions horàries de la COVID així ho imposaren– amb una Mazurka op. 68 de trinats virginals, la Mazurka op. 30 núm. 2 i un Preludi op. 28 núm. 20 ple de força i majestuositat. Excepcional.
Imatge destacada: (c) Marta Prat.
