RESIDÈNCIES MUSICALS LA PEDRERA. Sara Cubarsi, violí, i Carles Marigó, piano. Obres d’Ucellini, C. Marigó, J. S. Bach, S. Cubarsi i J. Cage. AUDITORI DE LA PEDRERA. 17 DE FEBRER DE 2019.
“Un concert arriscat”, així va definir la pròpia Sara Cubarsi el concert que acabava de fer junt amb el multifacètic músic Carles Marigó corresponent a les Residències de La Pedrera. I en efecte, no va ser un concert convencional, sinó una proposta eclèctica, innovadora, molt experimental i amb altes dosis de performance, tot plegat amb un fil conductor aparentment contradictori: les sonoritats barroques.
La proposta s’articulà a partir de l’ús d’instruments construïts amb criteris històrics, com el violí barroc tocat per Cubarsi i el clavicèmbal de Marigó, junt amb d’altres de més actuals i experimentals, com ara de virtuals a través d’un teclat MIDI connectat a un ordinador, un espectacular “aluminòfon” que presidia el centre de l’escenari a mode d’altar major i un instrument batejat com a “clavigó”, síntesi entre clavicèmbal i el propi Marigó, construït a partir de la mecànica del clavicèmbal però amb una sonoritat molt esmorteïda causada per la pell que pinça les cordes. La imatge inicial de l’auditori, abans de començar el concert, ja feia pressentir que seria un concert, si més no, poc habitual.
En aquest escenari començà l’espectacle amb una processó d’ambdós músics, ella tocant el violí barroc i ell el gong tibetà, fet que creà una atmosfera pràcticament religiosa. A partir d’aquí, el programa barrejà, de manera intel·ligent i suggeridora, repertori barroc amb peces compostes pels propis músics, tot finalitzat amb John Cage.
D’entrada, va resultar especialment interessant el contrast proporcionat en les dues primeres peces del concert. El programa s’inicià amb obres per a violí i continu del compositor barroc Marco Ucellini; en primer lloc la Sonata over toccata núm. 5, op. 4, “detta la Laura Rilucente”, un inici aparentment convencional que quedà desmentit a la segona peça, la Sonata núm. 9, op. 5, en què el continu deixà pas a un original i potent acompanyament realitzat per Marigó al clave i al teclat digital alhora.
El barroc més pur i dur tornà a emergir més endavant de la mà de la Sonata en La major, BWV 1015 de Bach, a mode d’interludi entre dues composicions creades pels protagonistes del concert. La primera fou una obra del propi Marigó titulada Beach stuff, una mena de divertiment estival experimental amb el clavigó com a protagonista: aquest instrument, necessàriament amplificat, serví com a pretext per explorar les seves rares sonoritats, tant tocant-lo de manera convencional com experimental, amb uns miralls a la tapa que permetien veure què s’hi feia. El clavigó tingué diversos i variats acompanyants: uns objectes de platja per crear sorolls de tota mena i el violí barroc de Cubarsi, al qual va saber extreure sonoritats francament interessants, incloent-hi jocs amb l’arc destensat.
La peça següent de creació pròpia fou Aluminium does not easily ignite II de Sara Cubarsi, una de les obres més suggeridores del concert. Tal com va explicar la mateixa Cubarsi, aquesta obra sorgí d’una experiència pictòrica d’aquesta multifacètica artista: pretén emular, musicalment, l’efecte d’uns quadres canviants seus, fets amb cera damunt de làmines d’alumini que, en escalfar-se, dilueixen la imatge inicial. L’obra musical busca emular aquesta experiència pictòrica explotant el contrast entre la sonoritat arcaïtzant i delicada del violí barroc, amb les seves fràgils cordes de tripa, i el so profund del vibrant aluminòfon. El resultat fou una obra francament interessant i d’audició exigent, en què un desvalgut violí d’afinació deliberadament inestable intenta expressar-se amb l’amenaça del terratrèmol causat per l’aluminòfon i les seves rèpliques, tot plegat junt amb sons virtuals i veus humanes enregistrades.
El concert es tancà amb les Sis melodies de John Cage, a mode de merescut homenatge al gran mestre de la música experimental del segle XX, el qual va començar a fer música de la manera proposada i va demostrar que la pràctica musical pot anar molt més enllà dels límits imposats per convenció. Cubarsi i Marigó van demostrar ser excel·lents deixebles seus.
El bis final retornà a l’esperit religiós de l’inici amb una interessant versió de Fratres d’Arvo Pärt, al violí barroc i al clavigó junt amb certes percussions, com campanetes, molt adequades per acompanyar la tècnica tintinnabuli (“campanetes” en llatí) del mestre estonià.
És cert que es tracta una proposta arriscada, no apta per a ments massa quadriculades o orelles massa convencionals. Però juga amb un punt a favor: el passat. Es tracta d’una proposta que fa saltar pels aires la concepció tradicional del temps i de la història, però sempre dins d’uns paràmetres recognoscibles. A mode d’anell de Moebius postmodern, Cubarsi i Marigó uneixen el passat amb el present, i ho aconsegueixen a través de quelcom que és bàsic en qualsevol experimentació que vulgui ser coherent i conseqüent: un coneixement sòlid de les bases, és a dir, dels estils i les tècniques històrics i contemporanis. Sense conèixer la tradició (el nostre “estat de la qüestió”) avançaríem a les palpentes. I, al contrari que molts avantguardistes, Cubarsi i Marigó defugen la tabula rasa. En realitat, podríem dir que és una experimentació “històricament informada”.
Imatge destacada: © Fundació Catalunya La Pedrera
