30 MINUTS AL MUHBA (Fundació Mas i Mas). Emili Brugalla i Vesko Stambolov, piano a quatre mans. Obres de Satie, Debussy, Ravel, Poulenc i Bizet. MUSEU D’HISTÒRIA DE BARCELONA. 9 DE FEBRER DE 2013.
Per Xavier Chavarria
Recital agradable i de qualitat el que va inaugurar el cicle 30 Minuts de Música al Museu, que organitza la Fundació Mas i Mas en col·laboració amb el Museu d’Història de Barcelona. El cicle porta per títol “Barcelona i els intèrprets”, i ofereix recitals de 30 minuts, en tres passis cada vespre, els dissabtes i diumenges de febrer, març i abril a la Sala Martí l’Humà del Museu, un espai acollidor, ben condicionat, que afavoreix la proximitat amb la música i els músics, i amb una acústica òptima propiciada per les pedres seculars que el separen del Tinell i de la capella de Santa Àgata. Els protagonistes d’aquest concert inaugural van ser els pianistes Emili Brugalla i Vesko Stambolov, que van tocar un repertori d’obres a quatre mans de compositors francesos de tombants de segle XIX i XX: Satie, Debussy, Ravel, Poulenc i Bizet. Brugalla i Stambolov formen duet des de fa poc temps, però ja mostren una compenetració admirable, que segur que continuarà creixent.
La Sala Martí l’Humà es va omplir de gom a gom per escoltar la proposta musical d’aquests dos pianistes experimentats, que aposten per versions apassionades i intenses, adobades amb una gestualitat franca i vehement que afavoreix la comunicació. Ni tan sols les discretes prestacions de l’instrument que tenien al davant, un piano de cua massa curta per a un repertori com aquest, van impedir que extraguessin un ampli ventall sonor i tots els matisos d’unes peces que basen bona part del seu encant en aspectes rítmics o tímbrics. El programa, molt coherent i ben travat, començava amb La bella excèntrica, un fantasia surrealista i frívola d’Erik Satie empeltada de l’esperit del cabaret, que els va servir per escalfar motors i posar-se el públic a la butxaca. La Petite Suite de Claude Debussy és una delícia de joventut, plena de melodies encantadores, i amb un aire popular i festiu que el duet de pianistes va potenciar amb una lectura àgil i fluida, tot i algun passatge embarbussat per un lleu descontrol del tempo.
El tour de force de la vetllada era la Rapsòdia espanyola de Maurice Ravel, l’obra més exigent del programa i que probablement, per la seva immensa categoria i l’ambició del seu llenguatge, hauria hagut de cloure el concert i no pas la primera part: aquest lleu desequilibri en l’ordre de les obres seria l’únic aspecte qüestionable del programa. No obstant això, Brugalla i Stambolov en van fer una versió intensa, polida, potenciant tots els detalls sonors i tímbrics d’una obra emblemàtica de l’Impressionisme i no gens fàcil d’interpretar. La segona part va ser més heterogènia estilísticament, amb la Sonata per a quatre mans de Francis Poulenc, i els Jocs d’infants, op. 22 de Georges Bizet, dues obres amb llenguatges divergents però tenyides per un mateix esperit juganer i desenfadat que el duet va saber traduir i transmetre magníficament: la capacitat comunicativa, la connexió, fins i tot la seducció que imprimeixen aquests dos músics a les seves interpretacions dilueixen els lleus desajustos, venials si tenim en compte la incipient trajectòria del duo. L’entusiasme del públic va propiciar una curiosa propina musical, la versió a quatre mans d’un coral de Bach, que va cloure amb solemnitat un recital molt agradable.
