FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. Béjart Ballet Lausanne. Director: Gil Roman. Ballarins: Oscar Chacón, Iker Murillo, Alanna Archibald, Kathleen Thielhm, Elisabeth Ros, Julien Favreau, Vitali Safronkine, Marsha Rodríguez, Fabrice Gallarrague, entre d’altres. Programa: Sept danses grecques. Coreografia: Maurice Béjart. Música: Mikis Theodorakis. Bhakti III. Coreografia: Maurice Béjart. Música: tradicional índia. Impromptu pour Peralada. Coreografia: Gil Roman. Música: Éric Satie, Citypercussion. Histoire d’Eux. Coreografia: Tony Fabre. Música: Henry Purcell. Boléro. Coreografia, escenografia i vestuari: Maurice Béjart. Música: Maurice Ravel.. AUDITORI PARC DEL CASTELL DE PERALADA. 11 DE JULIOL DE 2015.
Per Clàudia Brufau
Allau d’aplaudiments i desenes d’espontanis corrent a primera línia per fotografiar Elisabeth Ros saludant amb tota una cort d’homes, ballarins i figurants després del Boléro de Ravel. Aquesta llegendària i icònica coreografia de Maurice Béjart, creada el 1961, continua removent el públic després de cinquanta-quatre anys. El Béjart Ballet Lausanne ha inaugurat el Festival Castell de Peralada actuant dos dies i oferint un programa amb coreografies dels desapareguts Maurice Béjart i Tony Fabre i de l’actual director de la companyia, Gil Roman.
Aquesta companyia és el llegat d’un dels grans mestres del segle XX. Amb una base sòlida d’escola italiana i russa, Béjart es formà més tard amb coreògrafs com Roland Petit i Brigitte Cullberg. Als anys cinquanta va començar a destacar com a coreògraf, el 1960 va fundar la companyia ambulant Ballet du XXe Siècle, que el 1987 canvià el nom pel de Béjart Ballet Lausanne en instal·lar-se a la ciutat suïssa. El concepte de dansa escènica de Béjart és més similar al dels espectacles barrocs que no pas al del ballet romàntic. Béjart va impregnar la dansa clàssica de mística sufí –es convertí a l’islam–, de la fusió de les tradicions occidentals amb les orientals i també la va “democritzar” en portar-la a grans estadis.
Una onada blava donava el tret de sortida a la vetllada de dissabte passat a Peralada. Tots els ballarins dempeus amb una cama aixecada, a contrallum acompanyats pel so d’ones esclatant suament, preparats per arrencar amb Sept danses grecques. Béjart va crear aquesta coreografia inspirant-se en Grècia i sobretot en la música de Mikis Theodorakis; va utilitzar uns pocs però efectius passos folklòrics i gairebé va prescindir del vestuari. La coreografia alterna moments corals amb passos de dos, tres o sis. A Peralada, Oscar Chacón va interpretar el paper principal de manera brillant, amb una energia fresca i desbordant en els múltiples salts que executava, tot lligant amb elegància els moviments. La segona peça del programa va ser l’exòtica Bahkti III, exemple del profund interès de Béjart per la cultura oriental, i de com utilitzava el llenguatge i la tècnica de la dansa acadèmica d’Occident per explorar el misticisme oriental. La coreografia, impregnada de reminiscències índies, es desenvolupa en una bidimensionalitat ancestral. Per tancar la primera part, Gil Roman va oferir el seu homenatge a Peralada, Impromptu pour Peralada, un divertimento en el qual lluïa el talent de les ballarines de la companyia i en què es desplegaven textures de moviment a través de les seves singularitats.
El programa incloïa l’empremta de Tony Fabre –ballarí i coreògraf vinculat a la companyia de Béjart i també a les obres de Nacho Duato; va ser director de la CND2– amb Histoire d’Eux, coreografia inspirada en Dido i Enees de Henry Purcell. Una peça en la qual Iker Murillo i Vitali Safronkine ballaven el millor duet de tota la vetllada. Ros i Favreu van interpretar una Dido i un Enees convincents. Precedir el Boléro té els seus inconvenients, l’impacte del famós crescendo de Béjart és difícil d’esmorteir encara que sigui abans.
La melodia reiterativa i el ritme mecànic del Boléro de Ravel han inspirat moltes coreografies des que es va estrenar el 1928 a París amb coreografia de Bronislava Nijinska. Béjart va abordar l’essència del crescendo simfònic lluny de la imatge pintoresca –dins una taverna espanyola– que van projectar Nijinska i Ida Rubinstein. En la primera frase s’il·lumina el braç de la dona sobre la tarima, i a poc a poc es revela tota la figura femenina; a mesura que avança el crescendo simfònic, els ballarins –progressivament– s’afegeixen al ritual. La genialitat d’aquesta obra mestra recau en l’estructura basada en l’hipnòtic moviment, un balanceig al qual sempre es retorna. Coral i senzill coreogràficament, aquest és el Béjart més poderosament universal. La interpretació que en va fer Elisabeth Ros va ser magnètica i els ballarins la van elevar a colossal. Un lliurament que va extasiar el públic de Peralada.
