PALAU ÒPERA. Radamisto de Georg Friedrich Händel. Philippe Jaroussky, Marie-Nicole Lemieux, Emőke Baráth, Zachary Wilder, Renato Dolcini, Anna Bonitatibus, Alicia Amo. Il Pomo d’Oro. Director: Francesco Corti. PALAU DE LA MÚSICA. 6 D’OCTUBRE DE 2021.
L’inici de la temporada operística al Palau de la Música no podia haver començat millor. La interpretació de l’òpera Radamisto de Händel va triomfar amb un elenc de cantants i orquestra en estat de gràcia que van acabar amb tot el públic dempeus després de tres hores de Barroc en estat pur.
Radamisto, HWV 12 no és una òpera habitual de veure, o sigui que cal lloar la iniciativa del Palau de programar una estrena a Catalunya i de fer-ho amb un repartiment de luxe.
Estrenada el 1720, Radamisto és una de les primeres òperes que Händel va presentar a Londres. El llibret en tres actes de Nicola Francesco Haaym, basat en L’amor tiranno o Zenobia de Domenico Lalli i Zenobia de Matteo Noris, inspirats al seu torn en els Annals de Tàcit, és la típica història d’intrigues amoroses i de poder entre dos regnes. Musicalment, Händel hi aconsegueix una òpera rodona, amb àries de gran bellesa i altres de focs d’artifici alhora que barreja les tessitures i els gèneres. Així, l’heroi és encarnat per un contratenor-soprano i els prínceps secundaris per una mezzo i una soprano.
El concert de dimecres va ser un crescendo en tots els sentits. En les seves primeres aparicions, els cantants es mostraven un pèl dubitatius, però de mica en mica, i sobretot a partir del segon acte, tot va canviar. L’estrella de la nit, Philippe Jaroussky, tot i haver d’afrontar un rol insubstancial a nivell dramatúrgic, però complicat a nivell tècnic, va ser un Radamisto entregat, amb un domini de l’ornamentació prodigiós i una expressivitat emotiva a l’ària “Ombra cara”. Però la màgia Jaroussky va arribar a l’última ària, “Qual nave smarrita…”, en un moment excels en què el món es va aturar sumit en una melodia extraordinària interpretada per un contratenor estratosfèric.
La Zenobia de la contralt Marie-Nicole Lemieux, de veu poderosa, va mostrar-se superba quan calia i dolça i emotiva amb el seu estimat. La seva seguretat escènica aclaparadora va anar en augment brodant el recitatiu de la seva captura en què parla a dues bandes, irada en un fortissimo amb el rei Tiridate i amorosa en piano amb Radamisto, per acabar en un final esplendorós a l’ària “Deggio dunque, o Dio, lasciarti…”.
Amb una tècnica vocal sòlida, la soprano hongaresa Emőke Baráth es va mostrar com una Polissena grandíssima. De projecció fantàstica, no és només una cantant amb un timbre de veu bell, sinó també amb una línia elegant, aguts meravellosos i colorature fantàstiques que van culminar en una interpretació brutal a l’ària “Sposo ingrate, parto sì…”.
També sòlid, tot i que una mica més desdibuixat, el tenor Zachary Wilder va defensar el tirà Tiridate amb un fraseig musical molt bonic, especialment a l’ària “Alzo al volo di mia fama…”, mentre que el baix italià Renato Dolcini com a rei de Tràcia va estar imponent en la seva única ària en solitari. El príncep Tigrane va ser a càrrec de la mezzo Anna Bonitatibus, que va fer gala d’un bon virtuosisme i expressivitat, mentre que la soprano Alicia Amo com a Fraarte va complir perfectament en el seu rol.
Francesco Corti, des del clavicèmbal, tot i marcar en alguns moments uns tempi accelerats, va aconseguir un so polit i rodó. Sent una partitura per a orquestra bàsicament de corda, aquesta va respondre perfectament conjuntada. Especial menció als solos de la concertino, el trompeta, el violoncel i absolutament superbs l’oboè i el fagot.
L’escena final, el cor dels set solistes, va ser espaterrant; un moment únic de gran bellesa després del qual el públic va esclatar en una gran ovació.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
