SIMFÒNICS AL PALAU. Elena Copons, soprano. Marta Mathéu, soprano. Roger Padullés, tenor. Orfeó Català. Orquestra Simfònica del Vallès (OSV). Xavier Puig, director. Fanny Mendelssohn: Hero und Leander. Felix Mendelssohn: Concert per a violí i orquestra núm. 2, en Mi menor; quart moviment de la Simfonia núm. 2, “Lobgesang”. PALAU DE LA MÚSICA. 7 D’OCTUBRE DE 2023.
Amb un èxit d’assistència que corrobora la bona tasca de la Simfònica del Vallès, tant sobre el paper –la programació– com davant dels faristols, el Palau de la Música va acollir-ne el segon concert d’aquesta temporada. No és la primera vegada que l’OSV inclou alguna composició de Fanny Mendelssohn i, com deien les notes del programa de mà, segurament aquesta deu haver estat la primera que s’ofereix a Espanya l’ària de concert Hero und Leander.
Estilísticament alguns passatges d’aquesta obra remeten als trets musicals de les antigues àries di furore barroques: rerefons agressiu, tempo ràpid, tendència als colors foscos i greus en la instrumentació, efectes de trèmolo en cordes i timbales, ritmes sincopats, absència d’una melodia sense un perfil gaire definit però amb notes alterades en l’harmonia, i ús de tonalitats en mode menor i amb bemolls. De fet, la peça comença amb l’estabilitat del Do major per al recitatiu inicial i modula cap al tens i dramàtic Re menor a l’inici de l’ària, prossegueix en Si bemoll i acaba amb el punyent i impetuós Mi bemoll, tot generant ambients ben diferenciats l’OSV. Als últims compassos retorna al Do major per extingir-se en un pianíssim també molt ben temperat per l’orquestra, després de l’exclamatiu “Ichfolge!” (Et segueixo) de la soprano. Vocalment requereix una força, lirisme i expressivitat variada per a les inflexions declamades, i alhora una extensió que arribi al Do sobreagut cap a la coda (“Raubet mir ihnnicht!”), just en un passatge proper al recitat sobre trèmolos de les cordes que la soprano Copons va afinar –un punt tibant– i que, en conjunt, va defensar modelant les parts declamades respecte de les líriques i dramàtiques amb bona dicció i traslluint la fusta liederística que se li reconeix. L’OSV la va secundar amb força, trempera i una corda que va sonar amb unció i assolint la tensió subjacent als passatges on l’acompanyament juga amb la reiteració de figures rítmiques.
La mateixa Copons, la també soprano Marta Mathéu i el tenor Roger Padullés –en substitució de l’indisposat David Alegret– van ser el trio solista del darrer moviment de la Simfonia núm. 2, “Lobgesang” de Felix Mendelssohn, tot destacant-hi els dos darrers per l’homogeneïtat de registre i la cura en la línia. En aquest sentit, cal observar l’aposta pels intèrprets del país i per trobar solucions als equilibris de programació que caracteritza la Simfònica del Vallès en combinar alguna composició menys coneguda –i els darrers temps, de compositores– amb obres de repertori, tot jugant amb la possibilitat d’oferir només algun fragment d’aquestes. Quelcom que demostra la voluntat de dessacralitzar l’ortodòxia del format de concert flexibilitzant-lo, i, en aquesta ocasió i encara que de manera puntual, fent el mateix que durant el segle XIX succeïa en el format de concert miscel·lànic.
Com és habitual en les actuacions de Xavier Puig, va dirigir de memòria aquest llarg quart moviment fent gala de la seva experiència com a director coral –no debades ho és del Cor Enric Granados de Lleida i del Cor de Cambra del Palau de la Música. En conjunt, va confegir una lectura afirmativa, potent i amb bons resultats en texturació i suficiència en densitat de la nodrida massa coral de l’Orfeó Català: des dels passatges a cappella de “Nundanketalle Gott” i l’impuls exultant de “Die Nacht ist vergangen” fins a la fuga “Ihr Völker!” en un final majestuós, equilibrat i sense excessos efectistes de dilatació i tempo de fraseig.
Entre ambdues composicions, la violinista Maria Florea es va guanyar l’admiració general pel seu aplom i virtuosisme revalidant la impressió que està desenvolupant una fausta carrera. La nitidesa de l’execució atenyia una recreació congruent en la síntesi de tècnica i expressivitat amb uns dibuixos melòdics clàssics enriquits per incessants correlacions dinàmiques que denotaven un estudi exhaustiu, continuïtat discursiva i, a grans trets, enfocada cap al lirisme per damunt de l’exhibicionisme, també en el darrer moviment, més procliu a l’agilitat i altres esculls tècnics. Ben secundada per l’orquestra, la potenciació dels harmònics de Florea provocava l’oïda i s’escoltaven canvis i intencions en els matisos de color corroborats pel bis: un fragment de les Impressions infantils d’Enescu amb jocs de dobles cordes, l’ús de l’spicatto al final i una gamma de recursos tècnics que fan de la peça una obra d’exhibició passada per un sedàs que en dissimula aquesta intenció pedagògica.
Imatge destacada: (c) Lorenzo Duaso.
