GALA LÍRICA. Ermonela Jaho, soprano. Lisette Oropesa, soprano. Javier Camarena, tenor. Carlos Álvarez, baríton. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Sesto Quatrini, director. Cançons, àries i obertures d’òpera de Granados, Gastaldon, Tosti, Moreno Torroba, Refice, Puccini, Cilea, Gounod, Donizetti i Verdi. LICEU. 2 DE MAIG DE 2024.
El Liceu va commemorar el 177è aniversari de la seva inauguració amb una gala lírica en la qual van participar, a més de l’orquestra del Teatre dirigida per Sesto Quatrini, les sopranos Ermonela Jaho i Lisette Oropesa, el tenor Javier Camarena i el baríton Carlos Álvarez, cantants, tots, molt estimats pel públic liceista. La relació, si n’hi ha, entre el que es va cantar i qui va cantar amb el 177è aniversari del Teatre és un misteri.
Un gala lírica és un objecte artístic de risc pràcticament nul. Si les coses es fan ben fetes –i d’això, el Liceu en sap un niu– la possibilitat que una gala lírica t’exploti a les mans és ínfima; ara bé, la possibilitat de fer-hi grans descobriments artístics també és mínima. Una gala lírica consisteix essencialment a posar famosos a cantar coses famoses i ja està. Solen ser un gran èxit, s’hi fomenta el culte al divo i la diva i el públic no pot esbroncar mai la direcció d’escena perquè no n’hi ha.
La del Liceu va ser una gala lírica ben feta. Al principi, per caldejar l’ambient, cançons, una mica de sarsuela i, en general, cosa lleugera i relativament poc coneguda perquè no sigui dit que sempre es canta el mateix, i a la segona, tots els plats forts i els castells de focs que el públic havia anat a sentir.
La primera part va començar amb l’“Intermezzo” de Goyescas de Granados. Va ser el que va quedar més fluixet; l’orquestra estava freda, els músics no estaven concentrats i no els va lluir la peça com ho hauria pogut fer. En les següents intervencions en solitari del conjunt, el “Preludi”, “L’abbandono” i “La tregenda” de Le villi de Puccini i, a la segona part, l’obertura de Luisa Miller de Verdi, el rendiment orquestral va millorar força. Dirigia Sesto Quatrini, un jove director italià de carrera ascendent que debutava a la casa i va causar molt bona impressió. Sembla que Quatrini té molt clar on vol dur musicalment les peces que té entre mans i transmet amb claredat i eficàcia les seves intencions als músics.
Després de l’esmentat “Intermezzo” de Goyescas va començar el cant amb Carlos Álvarez interpretant Musica proibita de Gastaldon, el va seguir Javier Camarena amb Chitarrata abruzzese de Tosti i llavors van començar a cantar les dones: Lisette Oropesa va interpretar “Madre de mis amores” de la sarsuela Monte Carmelo de Moreno Torroba, i Ermonela Jaho va cantar Ombra di nube de Licinio Refice.
Va tornar Álvarez amb “Nulla! Silenzio!” d’Il tabarro de Puccini i va acabar la primera part amb apoteosi d’Ermonela Jaho cantant primer “Io son l’umile ancella” de l’Adriana Lecouvreur de Cilea i l’escena “Ora a noi” de Madama Butterfly de Puccini amb Álvarez fent el paper, relativament secundari en aquesta escena, de Sharpless.
A la segona part, Oropesa va lluir veu amb l’acrobàtic “Je veux vivre!” de Roméo et Juliette de Gounod i Camarena li va donar la rèplica amb “Ah, lève-toi, soleil” de la mateixa òpera. Oropesa i Camarena van seguir amb el duo “Caro elisir! Sei mio!” de L’elisir d’amore de Donizetti que van mig escenificar amb gran alegria del públic.
Álvarez va acabar la seva participació a la gala amb “Ehi! Taverniere!” del Falstaff de Verdi i Camarena va acabar la seva amb “Lunge da lei… De’ miei bollenti spiriti…” de La traviata de Verdi i hi va afegir la cabaletta “Oh mio rimorso!, Oh infàmia!” que segueix immediatament i que va coronar amb un Do agut estratosfèric que no figura a la partitura però que es tradició cantar si el tenor vol enardir el públic, que és exactament el que va passar.
Quedava Ermonela Jaho per acomiadar-se del públic i ho va fer amb l’“Addio del passato” de La traviata. Aquí van passar coses. L’orquestra va començar des d’on toca i ella havia d’entrar amb “Teneste la promesa” sense cantar, parlant; la partitura indica “con voce bassa senza suono ma a tempo”, però no va entrar. L’orquestra va anar seguint i Quatrini començava a mirar de reüll la soprano potser una mica alarmat. Jaho evidentment no podia entrar a mitja frase i prudentment va esperar que acabés la part parlada i va entrar on comença el cant (indicat “con voce sepolcrale” a la partitura), amb “È tardi!”. I caram si la va fer sepolcrale! La interpretació va ser memorable, monumental.
Tots van cantar bé, molt bé i tots són cantants amb experiència i, d’una manera o altra, tots van fer amb el gest i l’expressió el personatge que corresponia a allò que cantaven. Ermonela Jaho, però, va excel·lir en aquest punt. La soprano albanesa és, a més de cantant, una gran actriu i no li van caldre ni vestuari ni decorats per fer viure els seus personatges. Tot i així, potser es va equivocar en un lloc. A “Ora noi” de Madama Butterfly que va tancar la primera part, va fer una Cio-Cio-San intensíssima, massa intensa. Cio-Cio-San és japonesa, no és Tosca, no és Mimì, el seu dolor no és convex, no explota cap enfora, és còncau i explota cap endins, implosiona i la destrueix. Cio-Cio-San ha d’amagar el dolor, no ens l’ha de mostrar, nosaltres ja sabem que hi és.
Com és de rigor en una gala lírica amb quatre cantants, vam acabar inevitablement amb el “Brindis” de La traviata.
Imatge destacada: (c) Sergi Panizo.
