FAUST de Gounod. Irina Lungu. Marianne Crebassa. Doris Lambrecht. Michael Fabiano. Florian Sempey. Mikhaïl Petrenko. Tomislav Lavoie. Cor de l’Òpera Nacional i Orquestra Filharmònica de Rotterdam. Dir. escènic: Àlex Ollé. Dir. musical: Marc Minkowski. ÒPERA NACIONAL D’HOLANDA (AMSTERDAM). 10 DE MAIG DE 2014.
Per Josep Pasqual
La raó és allò que ens ha de distingir com a espècie animal, però per contra els éssers humans sovint en prescindim i ens genera una facilitat gairebé innata per mortificar-nos i per mortificar els altres. La irracionalitat de l’autodestrucció col·lectiva potser prové de la lluita per la supervivència individual, però sigui com sigui, sembla que ens és molt més inherent del que d’entrada caldria sospitar una irracionalitat que pot semblar que és cosa dels altres, però que en realitat forma part indestriable de cada individu. O potser de tota l’espècie. Goethe ho evidencia en Faust i Àlex Ollé ho demostra impúdicament amb un Faust de Gounod que ens fa obrir els ulls de bat a bat.
El desig per l’inabastable, la temptació i la disconformitat amb el que ens envolta ens condueixen a la misèria i a la decadència col·lectiva si no hi apliquem la raó. Ollé ho posa en evidència en diverses escenes d’un Faust visualment brillant i trepidant que ens fa més passadors els descarnats missatges crítics amb què imprimeix cada quadre. La facilitat innata que tenim per ensopegar amb els pecats capitals i les seves múltiples formes secundàries són inherents en un argumentari escènic que fa relluir la condició miseriosa que emana de l’obra de Goethe. El missatge és cru, i sense treure’n la rellevància, Ollé ens l’explica amb elements marcadament divertits, com ara que el rejoveniment de Faust es produeixi justament traient-se una perruca que deixa en evidència la calvície natural del protagonista, i els contraposa amb altres elements que poden semblar divertits però que amaguen observacions descarnades, com ara la conversió estètica gradual al llarg de l’obra d’un Mefistòfil que comença com un rocker tronat i acaba mimetitzat com a Faust. O sigui; si tots podem experimentar els desitjos de Faust, i Mefistòfil té la seva aparença, tots som potencials portadors d’aquesta incivilitat endimoniadament irracional. Escenes d’una bellesa extraordinària, com la que es produeix en una església presidida per un crist superb, es barregen amb escenes futuristes que recorden Kubrick i ullades delicades a un barri vermell d’Amsterdam que, encara que sigui d’una manera ordenada, no deixa de ser la sublimació urbana del pecat humà.
Minkowski va conduir l’obra amb una energia trepidant i va donar regnes a tota la gamma expressiva del fantàstic Faust de Fabiano, que va exhibir un domini del fraseig i de les dinàmiques extraordinari i va dotar el personatge de tots els matisos possibles. La fantàstica i lluminosa Siebel de Crebassa va destacar per la seva sorprenent capacitat d’emocionar, mentre que l’indomable Mefistòfil de Petrenko i la refinada Margarida de Lungu van ser uns contrapunts enlluernadors. La potencialitat musical d’una fantàstica formació musical com la Filharmònica de Rotterdam i l’extraordinari Cor de l’Òpera Nacional fan sortir del teatre amb la immensa sensació d’haver passat una gran tarda, i per damunt de tot plegat, la proposta escènica d’Ollé, complexa fins a l’extenuació en els aspectes tècnics i completa fins al paroxisme detallista en el missatge (ingent la gran tasca de Carrasco, els vestits de Castells i les imatges de Flores), deixen l’espectador totalment despullat davant l’evidència. Si el teatre és el llibre de la vida i la música una expressió emocional insubstituïble, aquesta proposta és una pàgina indispensable.
