LA CENERENTOLA de Gioacchino Rossini. Maria Kataeva, Javier Camarena, Erwin Schrott, Paolo Bordogna, Florian Sempey. Cor Madrigal. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Emma Dante, direcció d’escena. Giacomo Sagripanti, direcció musical. LICEU. 18 DE MAIG DE 2024.
Feia quinze temporades que el Liceu no programava la versió rossiniana de La Ventafocs, d’ençà d’una producció de la qual encara perdura el record per les dues estrelles del moment que hi van coincidir: Joyce DiDonato i Juan Diego Flórez. La proposta que ara fa el teatre de la Rambla no es basa tant en les grans estrelles vocals -a excepció de Camarena, és clar- com en l’aportació escènica d’Emma Dante, autèntic tret distintiu a l’hora de presentar i interpretar el conte.
La dramaturga siciliana no defuig ni la comicitat -seria possible fer-ho?- ni el sarcasme, la ironia… en definitiva, la moralina de Rossini en aquest títol. Les lectures en clau de conflictes contemporanis -maltractaments, bullying, mobbing, enveges, feminisme- són fàcils però tot conserva l’essència de la història i la forma de conte de fades. En general, però, el públic riu molt més que no pas es neguiteja al llarg de les tres hores que dura una partitura generosa. Hi ajuda la direcció actoral d’uns cantants que expressen tant o més amb el cos que amb la veu.
En el rol protagonista, la russa Maria Kataeva és el gran descobriment gràcies a una interpretació molt correcta i completa d’un paper del qual hi ha referències potentíssimes. Camarena és, com dèiem, el gran trumfo pel qual aposta el Liceu, mentre el tenor mexicà es resisteix a acomiadar-se de Don Ramiro, un príncep amb els moments de lluïment ben espaiats i distribuïts en el temps. Es va ficar el públic a la butxaca en totes dues àries. Proporcionalment, però, encara són més destacables els bons papers de Florian Sempey com a Dandini o -una mica menys- el de Paolo Bordogna com a Don Magnifico. Isabella Gaudí i Marina Pinchuk també es guanyen les simpaties de l’audiència amb dos rols que, essent secundaris, tenen molta presència a escena. Erwin Schrott va donar veu a un Alidoro que quedava petit per mostrar si el cantant uruguaià conserva la capacitat de seducció que el va fer cèlebre.
Els homes del Cor Madrigal van cobrir les intervencions corals en substitució del Cor del Liceu -que aquests dies prepara Fidelio, si bé també va oferir un concert Rossini fa poques setmanes- i tots, juntament amb l’orquestra del teatre, van estar sàviament concertats per un Sagripanti en qui coincideixen joventut i coneixement d’un compositor de qui sempre cal fer una lectura més enllà de les formes.
Imatge destacada: © Toni Bofill.
