TARDES AL PALAU. Cinquantenari de la mort d’Eduard Toldrà. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Marta Mathéu, soprano. Dir.: Salvador Mas. Obres d’Eduard Toldrà. PALAU DE LA MÚSICA. 18 DE JUNY DE 2012.
Per Jaume Comellas
En poc més de dos mesos, entre el 14 d’abril i aquest 18 de juny, el Palau de la Música Catalana ha mostrat una visió molt completa del conjunt de l’obra d’Eduard Toldrà en el que ha constituït un homenatge en profunditat del músic vilanoví amb motiu del cinquantenari de la seva mort.
Es tracta d’una trilogia de concerts que ha permès abastar els diversos vessants del seu opus: cobla, lied, òpera i finalment composició orquestral. I a més, fer-ho al lloc més adient, el Palau de la Música Catalana, on ell va viure la part més substanciosa de la seva trajectòria, especialment com a director fundador de l’Orquestra Municipal de Barcelona; però també altres manifestacions, com estrenes rellevants.
Ara ha tocat a la parcel·la simfònica, la menys extensa del seu catàleg i també la menys coneguda. I aquesta circumstància ens situa gairebé més a prop de l’àmbit de la sociologia cultural que no de la crítica musical pròpiament dita.
Van obrir el concert tres obres escrites originàriament per a cobla, La maledicció del comte Arnau i les sardanes Sol ixent i Camperola; la primera, orquestrada pel mateix Toldrà, i la segona per Frederic Alfonso. I va completar aquesta primera part el cicle La rosa als llavis sobre el poema de Salvat-Papasseit. Un hom no és gaire partidari de remenar la matèria original, sobretot quan és noble, i en aquest sentit, sardanes tan personals com les de Toldrà, tan “només seves” com les esmentades, no seran mai “més seves”, fora del seu context propi.
El cicle La rosa als llavis és una autèntica filigrana de sensibilitat i exquisidesa, que exigeix molt de l’intèrpret: i sobretot exigeix molt des del punt de vista de la interiorització més essencial del seu contingut. Marta Mathéu va saber estar a l’altura de les exigències amb el seu cant elegant i la seva veu tan bonica, en un treball d’alta artesania i de responsabilitat davant d’una obra farcida de subtileses i de perfum, a la fi impossibles de ser abastades del tot.
La segona part, decididament simfònica, va permetre gaudir de la plenitud d’una composició memorable com és la suite Lionor o la filla del marxant, en principi concebuda per a una proposta escènica. Sovint l’expressió “bellesa” ha adquirit un cert valor gairebé despectiu, adscrita a un determinat concessionisme fàcil. Tanmateix quan un hom l’aplica a una composició com aquesta adquireix la plenitud del seu honorable concepte. Música autènticament bella, en el sentit més autèntic de l’expressió; música també personal, també molt nostra, molt mediterrània, molt lluminosa i transparent però alhora consistent. I aquí entrem en el terreny de la sociologia cultural: com és possible que una composició com aquesta resti anys i panys amagada de les nostres –i no solament nostres– programacions? Pregunta irrenunciable encara que reiterativa i traslladable a altres fets musicals. Després d’haver gaudit/descobert aquesta música hom té gairebé dret a “demanar explicacions” i a “exigir responsabilitats ” pel tàcit espoli de gaudi sotmès als afeccionats de la música.
L’OBC amb Salvador Mas al capdavant en va fer una versió magnífica; una versió traslladadora de l’esperit de la composició, de la poètica, tan peculiar, que comporta. Tot va fluir amb la difícil naturalitat del discurs toldranià, sense falsos afectismes, sense pretendre traspassar els límits d’una concepció musical que només pot ser la que és; que no admet la més mínima concessió. La coda final va ser una altra joia, Empúries: menys ambiciosa però alhora també ben fidel al moll de l’os de l’estètica toldraniana.
I ara encara una altra pregunta. Es podria completar el cicle amb un autèntic i monogràfic recital de lied? És una pota que encara que present al llarg de dos dels concerts de la trilogia, ha quedat una mica coixa, sobretot en funció de la transcendència d’aquesta parcel·la en el conjunt de l’obra de Toldrà. Encara s’hi és a temps.
