LA CASA DELS CANTS. Iveta Apkalna, orgue. Cor de Noies de l’Orfeó Català. Buia Reixach, directora. Obres de Dukas, Liszt, Mendelssohn, Bach i Vasks. PALAU DE LA MÚSICA. 14 DE FEBRER DE 2021.
Amb unes paraules de record per Àlex Honrubia, jove cantaire de l’Orfeó Català traspassat sobtadament pocs dies abans del concert amb només 21 anys, va començar una vetllada musical especialment esperada, com ho són la gran majoria de les que, en el context en què ens trobem, arriben a bon port.
Feia gairebé un any que Buia Reixach no es posava al capdavant del seu Cor de Noies i així ho recordava ella mateixa a les xarxes socials poques hores abans de tornar a l’escenari del Palau de la Música. Tampoc el Cor, doncs –si n’exceptuem la intervenció en un concert del cicle de l’Orquestra Simfònica del Vallès del dia 6 de febrer–, no havia tornat a comparèixer presencialment al Palau, ja que en l’últim Concert de Sant Esteve ho va fer amb un enregistrament. Aquesta oportunitat la va propiciar l’audició protagonitzada per l’organista letona Iveta Apkalna, que també tornava al Palau després de gairebé dos anys, ja que s’hi va presentar per primera vegada el maig del 2019.
Apkalna, formada i establerta bàsicament a Alemanya –on és, entre altres activitats, titular de l’orgue de l’Elbphilharmonie d’Hamburg– va centrar l’atenció durant la major part del concert gràcies a la seva presència ininterrompuda a la consola que presidia l’escenari i que va permetre al públic gaudir no només de la seva bona música, sinó també de l’espectacle visual que suposa l’actuació de tot organista.
Així, la intèrpret letona va excel·lir a extreure del complexíssim dispositiu de teclats, botons i pedals les diverses sonoritats que li requeria el programa que havia elaborat. Va començar amb una brillant fanfara per a metalls de Paul Dukas per continuar amb la més reflexiva i intimista Llegenda núm. 1. Sant Francesc d’Assís predicant als ocells de Liszt, d’evidents aires pianístics.
Aquestes dues transcripcions van donar pas a l’actuació –malauradament massa breu– del Cor de Noies, que va oferir tres peces de Mendelssohn: la primera, un fragment a cappella de l’oratori Elias, i després dos dels motets de l’opus 39 –no pas 30, com deia erròniament el programa de mà digital– per a cor de veus blanques i orgue. En totes, el Cor va demostrar el seu esplèndid estat de forma, amb una plantilla que va semblar –tal vegada per la disposició dalt de l’escenari– especialment nodrida i a les ordres d’una exultant Buia Reixach. Una singular mascareta de plàstic rígid i transparent va permetre a les joves cantaires no perdre’s cap matís de la seva direcció, fet que sens dubte va tenir efectes en els bons resultats vocals.
A la recta final del concert, novament en solitari, Apkalna es va lluir amb dues obres de virtuosisme: una carta guanyadora segura –la Fantasia en Sol major, BWV 572 de Bach–, seguida de l’obra que el compositor letó Peteris Vasks li va dedicar personalment el 2018, encarregada per la Filharmònica de Los Angeles: un Hymnus que va permetre a l’organista mostrar tots els recursos, tant de l’orgue com els seus propis amb l’instrument. La vetllada va culminar amb una nova intervenció conjunta de cor i orgue: el cèlebre motet Nigra sum que Pau Casals va escriure per a l’Escolania de Montserrat.
