FEMAP.
UTOPIA. Obres de J. Desprez, C. de Morales, A. Tubal i G. van Weerbeke. ESGLÉSIA DE SANTA ANNA DE LLAVORSÍ. 16 D’AGOST DE 2019.
RED HERRING. Patrick Denecker, direcció. Obres anònimes i de J. Adson, W. Brade, W. Byrd, J. Dowland, J. Jenkins, A. Kempis i H. Lawes. ESGLÉSIA DE SANTA MARIA D’ÀNEU. 17 D’AGOST DE 2019.
LES ABBAGLIATTI. Obres de L. de Clérambault, F. Couperin, M. P. de Montéclair, F. Ph. Telemann. ESGLÉSIA DE SANT BARTOMEU DE TAVASCAN. 18 D’AGOST DE 2019.
Aquí i allà, en tant que adverbis que marquen una situació en l’espai, permeten indicar posicions diverses. Amb la seva pràctica de tenir un país convidat, enguany el FEMAP ha explorat algunes de les possibles connexions que es poden establir entre aquests dos adverbis, fent que l’aquí i l’allà purament geogràfics prenguessin un lligam íntim, atès que el país convidat era –ni més ni menys– Flandes. Una Flandes que, a banda de ser una regió sense Estat on viu exiliat el president Carles Puigdemont, és també el lloc on es refugià el que fou conseller de Cultura Lluís Puig, que ha estat part activa en la configuració del programa del Festival d’enguany, on han actuat cinc formacions flamenques i dues formacions mixtes amb intèrprets d’aquí i d’allà. Més enllà d’aquestes dues propostes híbrides, portar l’allà de Flandes a l’aquí de Catalunya, ha suposat d’alguna manera –intencionadament o no– que l’aquí i l’allà confluïssin en cada un d’aquests concerts d’una manera especial. I de manera latent, sota les notes de cada peça, hom hi podia realitzar un baix continu de continuïtat entre un aquí que sovint té el cap allà (i que políticament porta temps “más pallá que pacá”) i un allà que té les mires posades aquí.
Deixant de banda consideracions polítiques, el FEMAP ha obert sempre la porta a una altra fructífera relació adverbial entre aquís i allàs, sub modo centre/perifèria. No ens cansarem de repetir-ho, com en cada crònica que hem escrit els darrers anys parlant d’aquest Festival que ha arribat ja a la novena edició amb un pressupost de quasi mig milió d’euros per 21 produccions i 53 concerts: anar al perifèric Pirineu a gaudir de la programació que ens brinda Josep Maria Dutrèn hauria de ser cada cop més una cita central i obligada en el calendari estival dels melòmans. No sols per la meravella dels llocs on es fan concerts, per la bonança de temperatura o per la possibilitat de descobrir turísticament indrets recòndits, sinó per l’interès de les propostes i dels grups que hi actuen. I és que el FEMAP permet gaudir d’unes formacions (sovint perifèriques) que difícilment trobem als cicles i circuits habituals (centrals) de casa nostra. Anar a un Pirineu no circumscrit a la Cerdanya o a les pistes d’esquí suposa també obrir-se a un allà no sols físic sinó també mental respecte de la hipercentralitat de l’ubic aquí de l’àrea metropolitana. I precisament ha estat en un dels allàs més extrems del Principat, al Pallars Sobirà, on s’ha pogut gaudir en tres dies consecutius de tres interessants propostes de tres grups flamencs.
Tres grups d’allà, aquí
A l’església de Llavorsí, el 16 d’agost, hi actuava Utopia: un quintet vocal que acaba de gravar les Lamentacions de Cristóbal de Morales i que va oferir un recital on combinava les meravelloses polifonies d’aquest compositor del XVI amb extractes de cant pla i polifonies flamenques. El trànsit i el transvasament constant entre autors i geografia quedava amorosit temàticament i estètica pels lligams que tenien Flandes i Castella a l’època, sota el regnat comú dels Àustries. Josquin, però també els menys coneguts i tanmateix extraordinaris Adriaen Tubal i Gaspar van Weerberke, servien de coixí entre les diverses lletres de l’alfabet de les lamentacions moralesques, amb un programa centrat en peces litúrgiques pròpies de la Setmana Santa que Bart Vandewege es va encarregar de presentar amb un català correctíssim, heretat dels anys que va viure a Barcelona. Utopia, que s’autopresenta graciosament com un grup de handmade poliphony, va actuar amb disposicions variables, bo i mantenint sempre un gust majúscul en la direcció de les veus, una afinació natural i pulcra, unes respiracions llargues i profundes, i una posada en valor contínua dels motius més punyents i retòricament significatius de cada una de les obres interpretades.
L’endemà, 17 d’agost, a l’església de Santa Maria d’Àneu (a l’Escalarre on enguany no hi ha hagut Dr. Music) s’aplegaven un centenar llarg de persones per escoltar RedHerring Baroque Ensemble. Entrar a Santa Maria és un xoc per a qui viatja pel territori pirinenc amb l’expectativa de trobar-hi esglésies com les de la veïna vall de Boí. I és que Santa Maria sorprèn no sols per les seves dimensions monumentals, sinó també pel seu aire d’arquitectura popular, amb capelles emblanquinades i una coberta de fusta a dues aigües que fan pensar més en un cobert agrícola que no en una església. Però el 17 d’agost, la sorpresa d’entrar a Santa Maria no era sols arquitectònica, sinó musical. I és que hi actuava RedHerring (literalment, arengada vermella). Però contràriament al que significa aquesta peculiar expressió anglesa, el grup liderat pel flautista Patrick Denecker no feia desviar l’atenció d’allò important. I per bé que el concert es titulava “Les músiques de Van Dyck”, la soprano Lore Binon, turgentment blanca i serena, tant de rostre com de veu, semblava quasi encarnar la jove de la perla de Vermeer.
Binon va brodar totes i cada una de les seves interpretacions de cançons angleses principalment anònimes amb una eloqüència absoluta. Només l’ària “Theseus, O Theseus, hark” de Henry Lawes va ser un anticlímax just a la meitat del concert, no pas per Binon, sinó per la factura feixuga de la peça, que contrastava amb la brillantor de la resta del programa. Les altres obres de la vetllada van permetre gaudir d’unes interpretacions instrumentals fresques i elegants, profundament eloqüents també, especialment extraordinàries en la Fantasia de John Jenkins a dues violes (quina meravella Kaori Uemura i Pietes Vandeveire!) i en una Symphoniae de Nicolau de Kempis que va posar de manifest el virtuosisme de Denecke amb la flauta i la prestància de Mario Sarrechia al clave. Com a bis, Binon va convidar el públic a acompanyar-la en la seva interpretació d’El cant dels ocells.
Si RedHerring proposava un passeig per les músiques de l’Anglaterra de la primera meitat del XVII, Les Abbagliati ens convidaven a fer un passeig per la França del primer terç del XVIII. La música que van interpretar el 18 d’agost a l’església de Sant Bartomeu de Tavascan era, per tant, molt més impostada i pomposa que la que RedHerring havia interpretat el dia abans. Potser per la comparativa (que sempre és odiosa) amb el concert anterior, la proposta de Les Abbagliati va enfarfegar una mica. I és que poc tenen a veure les músiques que devia escoltar Van Dyck en la seva estada a Anglaterra amb les obres creades a redós de la cort de Versalles, que Les Abbagliati presentaven darrere el títol de “La victorie amoureuse”. El nucli del concert eren dues cantates amoroses de Louis-Nicolas de Clérambault i Michel Pignolet de Monteclair, que la soprano Soetkin Elbers –abillada i maquillada d’època– es va encarregar de representar de memòria, amb veu convincent i gestualitat amanerada. Prèvia a cada una de les cantates, els instrumentistes de l’ensemble van heure-se-les amb el primer Concert reial de Couperin i amb el sisè dels Quartets de París de Telemann, amb un “Moderé” del compositor alemany d’incandescència embadalidora. Un concert, en global, molt menys elèctric que la interessant visita prèvia a la central de Tavascan, que el FEMAP proposava per complementar l’experiència del concert.
En resum: tres dies de FEMAP a la Noguera Pallaresa va donar per gaudir de tres concerts de formacions d’allà en un aquí que queda massa enllà de l’aquí de la metròpoli… Adverbis pel mig o no, de cara a l’estiu vinent, val la pena que qui estimi la música antiga vagi al Pirineu i s’apunti a un nou verb: femapejar.
Imatge destacada: església de Santa Maria d’Àneu.
