CICLE MÚSICA ANTIGA. Ensemble Artaserse. Philippe Jaroussky, contratenor. Obres de Vivaldi. L’AUDITORI. 26 DE NOVEMBRE DE 2014.
Per Xavier Chavarria
La Sala Pau Casals de L’Auditori es va omplir de gom a gom per veure el recital del contratenor francès Philippe Jaroussky, tot confirmant la devoció que els aficionats catalans senten per aquest cantant. I aquest ja és un fet destaclable per si mateix: no només el de veure L’Auditori ple a vessar (cosa rara els últims temps), sinó que qui l’ompli sigui un contratenor, un tipus de veu tradicionalment reclòs a àmbits i públics minoritaris, i que ara ja competeix amb força i discuteix la tirànica hegemonia de tenors i sopranos en l’olimp del divisme. Però Philippe Jaroussky no és en absolut un divo, sinó un cantant que sedueix i convenç un públic ampli per la seva forma de cantar i de mostrar-se en concert: una veu prodigiosa que sorgeix de manera natural d’un personatge encantador, dolç i educat en les formes, prudent i modest, elegant i ben plantat, apassionat sobre l’escenari, i amb un sentit musical exquisit (algú en diria “el gendre ideal”!). I tot això s’albira sobre l’escenari, però també ho vam poder constatar en acabar el concert, mentre signava els CD pacientment (i durant més d’una hora) a tothom que li va demanar. I el d’aquest concert era un públic de perfil heterogeni, poc habitual, esquitxat de gent jove i de cares conegudes del món de la cultura i dels mitjans, atrets no pas per un repertori específic sinó per una veu, per un cantant: de fet, la música de Vivaldi s’havia de combinar amb obres d’Scarlatti que a última hora van desaparèixer del programa. Tant és: venim a veure Jaroussky, canti el que canti. El producte global és impecable: tot està meticulosament estudiat i disposat sobre l’escenari, amb els músics dempeus envoltant estratègicament el cantant, gronxant-lo en tot moment; gestos, somriures, mirades, sorgeixen de manera natural i alhora màgica, i captiven el públic. I encara una dada més, significativa: en aparèixer sobre l’escenari de L’Auditori, a l’inici del concert, el públic li va regalar una ovació fervent, entusiasta, d’aquelles que esclaten més aviat al final d’un recital inoblidable o commovedor; Jaroussky no havia fet res més que sortir i saludar, i ja tenia tot el públic a la butxaca. Per totes aquestes raons, i més enllà de la seva enorme categoria musical, podem qualificar Philippe Jaroussky de fenomen en tota regla.
El programa va ser un monogràfic Antonio Vivaldi, amb obres religioses a la primera part i àries d’òpera a la segona, combinades amb breus peces instrumentals (tres concertos i una simfonia) interpretades per l’Ensemble Artaserse, una formació integrada per una quinzena de músics d’altíssim nivell (corda, tiorba i clave) cofundada per Jaroussky i feta a mida de les seves característiques vocals i del seu repertori habitual. I cal remarcar que en comptadíssimes ocasions hem presenciat un conjunt instrumental tan ben compenetrat amb un cantant: amatents a la més mínima inflexió de la veu, mimetitzant-la tímbricament, emfasitzant el caràcter que li donava a cada peça, els músics d’Artaserse van embolcallar la veu de Jaroussky amb una delicadesa sublim, amb un so cotonós, equilibrat i subtil que el va fer volar durant tot el recital. En les obres estrictament instrumentals ja van mostrar un so homogeni, compacte i cristal·lí (amb intervencions memorables d’alguns solistes), però l’acompanyament de la veu va ser formidable, inaudit. És realment un conjunt fet a mida de Jaroussky, el vehicle ideal per al seu lluïment, però també va mostrar una entitat musical que no té res a envejar a les millors orquestres barroques.
L’Stabat Mater, RV 621 de Vivaldi va ser la primera obra que va cantar Philippe Jaroussky, amb una dolçor melangiosa i tenyida d’una sensualitat sorprenent; la fúria i les acrobàcies vocals van aparèixer al motet Longe mala, umbrae terrores, RV 629, resolt amb una solvència tècnica absoluta. A la segona part, les àries de les òperes Orlando finto pazzo, Giustino i L’Olimpiade van destapar l’arsenal expressiu i teatral del contratenor francès, en una exhibició de virtuosisme, agilitats temibles, dosificació del fiato, amplitud i homogeneïtat del registre, sempre amb aquell timbre dolç, ingenu i sinuós, tan genuí i alhora singular d’aquest cantant. Un programa coherent i refinat (inclòs, per cert, en el seu últim treball discogràfic, titulat Pietà, i editat pel segell Erato-Warner) amb la cirereta d’una tanda de bisos que van deixar el públic extasiat i rendit a la veu de l’il·lustre cantant: el fragment del Nisi Dominus, RV 608 que va cloure el recital va ser senzillament estratosfèric.
L’univers líric té un altre astre que llueix amb força i que dignifica un tipus vocal i alhora un repertori minoritari i sovint oblidat. Philippe Jaroussky va ser capaç d’omplir L’Auditori i va deixar captivat el públic; i probablement ho tornarà a fer al Liceu el proper mes de març, en un recital de cançó francesa (titulat Opium) que promet ser de somni.
