TEMPORADA OBC. Núria Rial, soprano. Francesc Prat, director. Obres de Mompou: Variacions sobre un tema de Chopin i Gerhard: Sis cançons populars catalanes, Pedrelliana, Cançoner de Pedrell. L’AUDITORI. 13 DE MARÇ DE 2021.
En una Sala Pau Casals de L’Auditori buida de manera preocupant, el programa batejat “Simfonia Zero”, que presentava l’OBC, sota la direcció de Francesc Prat, sorprenia a les xarxes socials alguns vinguts de l’hort per l’escassa assistència en un programa que aplegava una obra de Mompou i tres de Gerhard. D’aquesta manera la formació liquidava el deute de commemorar el cinquantenari de la mort de Gerhard el 2020, en un dels escassos homenatges organitzats fora de la dignitat i implicació culturals sí mostrades per les diverses activitats dutes a terme a la seva Valls natal, guiades entre d’altres pel musicòleg Oriol Pérez Treviño, autor de les informatives notes del programa de mà del concert. Aquest no és un problema aïllat. És endèmic. I s’ha denunciat en nombroses ocasions des de fa anys en mitjans com aquest i en d’altres –musicals o generalistes–: la falta de difusió, interpretació i relleu del repertori català en tots els gèneres posa en evidència que, en una sola dècada, joves entitats de logística i recursos massa ajustats, com l’Associació Joan Manén, han contribuït més a la recuperació de la música catalana no contemporània que els tres grans equipaments de la ciutat junts. El seu web enumera fins a 116 compositors i compositores catalans programats, que són una dada més que palmària –incloent-hi els contemporanis.
Sens dubte, les restriccions comarcals i el conjunt de condicionants de la pandèmia han suposat una estocada tan significativa com el fet que les obres programades no formin part del cànon que tant agrada a una àmplia franja dels melòmans habituals. Però són programes com aquests els que justifiquen (part del) pressupost i la suposada preeminència de L’Auditori com a equipament i com a seu de l’orquestra, així com el nominatiu honorífic de ser la Nacional de Catalunya. Uns programes, per cert, que tant li costa oferir, com ja va passar durant el doble aniversari de Granados, sense quasi presència de la seva obra simfònica, tot i haver enregistrat tres discs per a Naxos amb una desena de composicions seves. Algunes, a més, en primera gravació mundial. Veurem què es programa l’any vinent en ocasió del centenari de la mort de Felip Pedrell, de qui l’OBC va enregistrar fa alguns lustres part de la música de La Celestina i el poema simfònic Excelsior sota la direcció d’Antoni Ros-Marbà. Per tant, programes com aquest són un símptoma més del distanciament de la missió implícita de servei públic i la fefaent sensació de no tenir un rumb clar en un panorama polític i social en què polítics i administradors de pressupostos públics no deixen de segrestar vots emparant-se en discursos nacionalistes. Els uns, els altres i els de més enllà.
Precisament, també Pedrell, un dels mestres de Gerhard, era el rerefons de dues obres del compositor vallenc. D’una banda, Pedrelliana, la més suggeridora, tant en la descodificació de les matrius com en el desplegament tècnic, amb arestes expressionistes en un arc no culminant en tensió, ben sostingut i progressivament diluït cap al final de l’obra magníficament recreat per Francesc Prat i l’orquestra. D’altra banda, el Cançoner de Pedrell, que aplega vuit peces de diverses regions espanyoles en una mena de microcatàleg dels principals estils populars ibèrics, extretes del Cancionero popular español que el compositor i musicòleg tortosí va recopilar. En aquestes, igual que en les Sis cançons populars catalanes, hi va destacar l’acurat treball en la combinació de sonoritats cambrístiques, denses i ocasionalment rutilants; en el control de les dinàmiques mezzoforte, piano i forte; en la complexitat de les textures i en la riquesa tímbrica d’unes obres plenes d’ambivalències modals, estructures rítmiques irregulars, intricats dissenys contrapuntístics i una instrumentació refinada, ambiciosa i distanciada del poètic regionalisme tradicional, cultivat amb una tècnica primitiva i no exempt de truculències, que el propi Gerhard atribuïa a Samper, Toldrà i Lamote de Grignon a les pàgines de la revista «Mirador» en un article publicat el 13 de març de fa noranta-un anys. Ho feia participant del que alguns artistes i intel·lectuals definien com a “pairalisme folklòric particular” i que caracteritzava el caire conservador i provincià de la cultura catalana durant els anys trenta del segle XX.
En els dos cicles de cançons, la soprano Núria Rial va convèncer amb un cant polit, de timbre cristal·lí, tot i diferències de volum i color entre el registre mitjà i l’agut en unes pàgines sense complicacions de tessitura i més exigents en la vessant idiomàtica pels matisos de caràcter a cavall de la gracilitat, melancolia, rauxa, seducció i innocència quan les peces ho requerien. És obvi que és una artista intel·ligent i curosa en el fraseig i l’articulació, tot i les moltes consonants diluïdes en una dicció en general no prou intel·ligible i un volum limitat, més en una sala tan gran. Les mateixes traces que en les tres obres de Robert Gerhard, un compositor molt valorat pel director britànic Simon Rattle, també es van percebre amb comoditat en les Variacions sobre un tema de Chopin de Mompou orquestrades per Josep Soler que obrien el concert.
