WERTHER de Jules Massenet. Llibret d’Édouard Blau, Paul Milliet i Georges Hartmann. Josep Bros. Nora Gubisch. Carles Daza. Sonia de Munck. Stefano Palatchi. Antoni Comas. Marc Canturri. Ignasi Gomar. Elizabeth Maldonado. Solistes del Cor Infantil Amics de la Unió de Granollers (Josep Vila i Jover, director). Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Alain Altinoglu. Dir. escènica: Willy Decker. LICEU. 1 DE FEBRER DE 2017.
Per Mercedes Conde Pons
El repartiment alternatiu del Werther de Jules Massenet que aquestes darreres setmanes s’ha vist al Gran Teatre del Liceu ha estat víctima generalitzada del virus de la grip. En les dues primeres funcions en què havia de comparèixer Josep Bros com a tenor titular, aquest es va veure obligat a cancel·lar-les a causa d’un procés gripal agut i va haver de ser substituït a darrera hora pel tenor mexicà Arturo Chacón Ruiz, que afortunadament tenia el rol en repertori i era al Palau de les Arts de València assajant La traviata de Verdi. En la primera representació en què Josep Bros s’afegia al repartiment, la víctima de la grip va ser la soprano francesa Nora Gubish, esposa del director musical Alain Altinoglu i descendent del gran pianista català Ricard Viñes. La soprano va ser substituïda vocalment per Carol García, que debutà així al Liceu en el rol de Charlotte, mentre que la part escènica l’assumia la soprano Elena Sancho Pereg, la Sophie del primer repartiment. Finalment, Josep Bros i Nora Gubish van coincidir en tres funcions i el dimecres 1 de febrer va tenir lloc la darrera representació d’aquest elenc, ja que la funció del 4 de febrer ha hagut de ser cancel·lada, no a causa de la grip…, sinó d’una avaria en un dels variadors del sistema de barres de la maquinària escènica del teatre, que requereix aturar l’activitat del Teatre uns dies per restablir-ne el bon ús. Aquesta aturada no només afecta la darrera funció de Werther, sinó també la darrera funció del repartiment encapçalat per Piotr Beczala, que tingué lloc el dia 2 en comptes del dia 3, així com la funció familiar d’IT Dansa del 4 de febrer, que ha de ser cancel·lada, com totes les funcions previstes de La casa flotant.
Sigui com sigui, la darrera funció de Josep Bros i Nora Gubisch com a parella protagonista de l’òpera més famosa de Massenet, amb permís de Manon, va deixar encara en evidència els estralls de la grip, principalment en la veu del tenor català, que amb aquest títol celebrava les noces de plata del seu debut al Liceu.
Josep Bros va fer de la necessitat virtut i va començar l’òpera amb un gran lliurament, característica pròpia del seu perfil artístic. Les vicissituds d’un paper enormement exigent van obligar Bros a treure el millor partit de les possibilitats immediates del seu instrument, i el tenor va excel·lir en el registre mixt, amb uns mezzopianos inigualables, en què la veu sonava fresca i sense vel. Tot i això, l’ascens a l’agut va ser la part més afectada, i l’esforç que el tenor havia de fer per mantenir les notes agudes sense generar tensions li van passar factura. El tenor va acabar la primera part fatigat i a la segona part se’n va haver d’anunciar la indisposició. El tenor va acabar la funció traient el millor partit de l’instrument i compensant el poc rendiment que el seu instrument li permetia amb un abocament a nivell actoral molt convincent. El públic, conscient de l’esforç que el tenor barceloní havia realitzat, va premiar la seva actuació amb una càlida ovació al final de la representació.
També Nora Gubisch va mostrar, a mesura que avançava la representació, una certa incomoditat vocal, visible no pas en el timbre com en els constants accessos de tos que intentava dissimular. La veu de la cantant francesa és d’autèntica mezzo, amb un timbre fosc de gran atractiu i una interpretació tan completa i lliurada musicalment com a nivell actoral. En aquest sentit, el binomi Bros-Gubisch va fer gala d’una gran compenetració escènica en una trama molt més travada a nivell dramatúrgic que la del repartiment alternatiu. A ells se’ls va sumar, en lliurament vocal i implicació en el personatge, l’actuació de Carles Daza, un Albert impecable, de veu fresca i atractiva, molt ben projectada, que va palesar la maduresa vocal del baríton català i els mèrits sobrers que acumula per tenir papers de més substància a la casa gran de l’òpera a Catalunya.
També va agradar molt la veu de Sonia de Munck i la seva actuació expressiva en el rol de Sophie, molt ben articulada en el doble paper de nena/noia a mig camí entre el món infantil i l’adult. El rodatge de les nombroses funcions va permetre observar elements més ben assentats, com per exemple els números de Johann i Schmidt, així com el del batlle, executats amb notables aportacions per Marc Canturri, Antoni Comas i Stefano Palatchi, respectivament. També l’orquestra es va mostrar més lliure i inspirada, sobretot en els passatges més ben trobats per Massenet, com el “Clar de lluna” o bé en els ecos wagnerians que recorden per moments els “Murmuris del bosc” de Siegfried, tot reiterant així la bona feina efectuada per Alain Altinoglu en la direcció musical.
