GIORQUESTRA. Alba Ventura, piano. Mireia Farrés, trompeta. Dir.: Marcel Sabaté. Obres de Haydn i Mozart. AUDITORI DE GIRONA. 3 DE FEBRER DE 2013.
Per Josep Pasqual
Ple gairebé absolut. La Sala Montsalvatge va assolir diumenge un poder de convocatòria que comença a ser inèdit en altres sales simfòniques del país. Per què, l’èxit? Si la pregunta fos prèvia al concert, probablement la resposta tindria molt a veure amb la coherència del projecte, especialment vistós en l’elecció d’un programa sense gaire espai per a la sorpresa, però amb una sorprenent dosi d’espectacularitat. Sortint-ne, la resposta tindria més a veure amb el gust, amb el rigor, amb la sensació d’haver presenciat moments estèticament únics.
Marcel Sabaté va conduir el conjunt orquestral amb un gest no gens intrusiu, com deixant fer als músics, com deixant fluir. Una demostració de confiança tan evident podia generar, d’entrada, una mena de núvol que impregnés el respectable d’una serenor molt recomanable, però va anar més enllà. La relaxació metronòmica del primer moviment de la Simfonia la Sorpresa de Haydn va fer lluir una secció de la corda cremosa, d’una definició delicada, que va allisar el camí a una secció de vent que al segon moviment va demostrar que l’expressivitat acurada i el caràcter geniüt poden ben bé ser característiques paral·leles. Aquestes qualitats, molt remarcades i remarcables, es van conjugar magníficament tant en la matisació i el contrast que van exhibir el minuet i el moviment final com en una obertura de Le nozze de Figaro magistral, detallista, exposada amb voluntat de dissecció quirúrgica.
La intervenció de Mireia Farrés va fer demanar-se si la paraula “concert” realment conté la idea de contraposició que etimològicament li correspon. El Concert per a trompeta en Mi bemoll de Haydn es va mostrar una peça indivisible en què la calidesa i la dicció perfilada i lluminosa de la solista es va fondre amb el conjunt orquestral per, lluny de contraposar-se, complementar-se fins a la unificació sonora. De l’extraversió de Haydn i Farrés, Alba Ventura en va recollir una dosi considerable que va dipositar amb finesa a la cadenza del primer moviment del Concert per a piano Elvira Madigan de Mozart, amb una expressivitat expansiva en què va fer sorgir amb mesura justa cadascuna de les línies melòdiques. En contraposició, com concertant amb ella mateixa, l’andante es va distingir per una introversió emotiva, singular, que es va fer evident en cada gest de les seves mans, en cada pulsió, en cada frase.
Les solistes van oferir com a propines peces d’Alan Hovhaness i de Mozart, mentre que la formació orquestral va regalar el respectable amb el bis de l’obertura operística abans interpretada. En acabar, el públic, subjugat, va tenir la sensació que l’estona no havia passat.
