SIMFÒNICS AL PALAU. Marco Mezquida, piano. Orquestra Simfònica del Vallès. Xavier Puig, director. L. Bernstein: Slava! Una obertura política. Gershwin: Rhapsody in blue. Xostakóvitx: Simfonia núm. 5, op. 47; Tahiti trot, op. 16. PALAU DE LA MÚSICA. 9 D’OCTUBRE DE 2021.
Un concert de retrobament, reconfortant, de joia esclatant i d’esperança. Aquesta va ser la sensació abans, durant i també en acabar el concert la Simfònica del Vallès de dissabte passat, el segon de la seva temporada al Palau, en què va proposar un repertori d’altíssim voltatge, amb obres del segle XX diametralment oposades quant a llenguatge i significació, i no exemptes de risc per la seva exigència i pel desplegament de recursos. Era un viatge sonor des dels Estats Units a la Unió Soviètica a través de dues grans obres, compostes amb només tretze anys de diferència però separades per un abisme estètic: la Rhapsody in blue de Gershwin i la Simfonia núm. 5 de Xostakóvitx. Tot un repte (enorme) per a l’orquestra i un al·licient per al públic, que va gaudir a pleret de la vetllada, a la vista dels aplaudiments, l’ovació final i la satisfacció visible de centenars d’ulls riallers en sortir de la sala.
I és que el Palau feia goig, no només per la remarcable assistència de públic (que devia vorejar l’aforament màxim permès per les restriccions sanitàries), sinó també per l’aspecte de l’escenari, ple com un ou, vorejant el centenar de músics que exigeixen les obres que s’interpretaven (la Simfònica es va reforçar amb joves talents de l’ESMUC) i que feien preveure una allau de so i una riquesa tímbrica de les que fan història. Tots els astres convergien per a un concert potent, excitant i ple d’entusiasme. I així va ser. I afegim-ho: també va ser un ferm pas endavant de la Simfònica en haver assumit amb tan bon resultat un repertori només apte per a formacions de pes, madures, flexibles i amb bon múscul sonor.
Per acabar-ho de reblar, l’orquestra vallesana va posar la cirereta a aquest pastís musical suculent amb un convidat excepcional, que va aportar joc, talent, aventura i virtuosisme a parts iguals: el pianista Marco Mezquida, un dels músics més versàtils i valorats del panorama jazzístic i de músiques improvisades actual, que va fer de solista a l’obra de Gershwin, amb la col·laboració dels membres del seu trio, el contrabaixista Marko Lohikari i el bateria David Xirgu. De fet, la Simfònica va proposar a Mezquida fer una lectura personal i “creativa” de la cèlebre Rhapsody, que no se cenyís estrictament a la partitura; i Mezquida, que és un especialista indiscutible en improvisació i reinterpretacions de clàssics de tota mena, els va proposar aquest afegitó tímbric i rítmic tan propi del jazz, i va donar una nova vida a l’obra, amb unes intervencions sorprenents i brillants en moments clau, aquells en què el piano es queda sol (no es poden considerar tècnicament “cadències”, però l’orquestra desapareix) i permeten l’efervescència creativa del solista. Mezquida, amb l’assistència excel·lent dels membres del seu trio, va convertir aquells pocs compassos de protagonisme en autèntiques improvisacions dignes de les millors jam sessions traient petroli de cada melodia i fent-les volar jugant amb els ritmes, retorçant les harmonies, esquitxant-les d’efectes, fent-nos viatjar a paisatges sonors inesperats, sorprenents, tornassolats, i en tot moment amb coherència, rigor i un coneixement del terreny digne dels millors jazzmen. Tot sembla senzill i natural, però és fruit d’un treball d’aprofundiment en l’obra i en la manera d’esprémer-ne els recursos. Perquè Mezquida és un esperit lliure, un explorador de sons i colors i, a part de ser un intèrpret brillant, és per sobre de tot un creador: juga amb el piano i amb la partitura, els fa sonar amb colors inusitats i ritmes endimoniats, i entra en una mena d’èxtasi, un rapte d’inspiració que embadaleix el públic i el deixa rendit als vagarejos genials que proposa.
La Simfònica, que ja s’havia esplaiat a gust amb Slava! Una obertura política, la vigorosa i esclatant miniatura de Leonard Bernstein que va obrir el concert, es va mostrar àgil i flexible en tot moment seguint les inflexions i les ventades del tsunami Mezquida, amb un so ben trempat i brillant, i amb intervencions excel·lents dels solistes (esplèndid el clarinet a l’icònic inici, i tot el vent metall), hàbilment conduïda per Xavier Puig. I el més gran de tot: el que vam sentir al Palau mai més tornarà a sonar d’aquesta manera, és únic i irrepetible, perquè canvia a cada interpretació i sempre és nou: art efímer en estat pur. I, segurament, a Gershwin li hauria encantat. La propina a l’ovació que va rebre va ser una versió a trio d’un estàndard de jazz, que va posar dempeus bona part del públic.
A la segona part, la guspirejant frivolitat de la Nova York dels anys vint va deixar pas a un retrat sonor aspre i opressiu de l’època més sinistra del règim soviètic, la dels anys trenta, la del terror per les purgues i la repressió ferotge de tota la dissidència, i especialment l’artística. La Cinquena Simfonia de Xostakóvitx és filla directa d’aquestes circumstàncies i és la resposta crua i sarcàstica, d’una grandiloqüència cínica, als crims d’aquell règim totalitari que li va amargar tota la vida. És una obra colossal, que voreja l’hora de durada i que exigeix un desplegament d’efectius i una intensitat sonora (i no només de volum) descomunals, només a l’abast d’orquestres ben armades. Desconeixem si la Simfònica del Vallès havia afrontat anteriorment obres d’aquesta envergadura i d’aquest autor, però el resultat va ser òptim. Des del primer compàs es va percebre un instrument compacte, precís, unànime i de so gruixut i vehement. Es van superar amb nota passatges de risc, com el pizzicato de la corda al sinistre valset de l’“Allegretto”, llòbrec i alhora espurnejant, que va provocar aplaudiments espontanis del públic en acabar el moviment. Xavier Puig va convertir el tercer moviment, “Largo”, en un magma sonor abassegador, ben empastat, tot dosificant magníficament les vertiginoses i inacabables tensions fins a un clímax aclaparador, en un dels episodis més delicats i complexos de l’obra, que també va ser recompensat amb aplaudiments en acabar. El públic s’ho estava passant bé, i ho volia fer constar. Totes les seccions van brillar, amb solos esplèndids (especialment els de la flauta), i cal destacar la implicació i l’energia que hi van posar els músics, una actitud que el públic capta i agraeix. Però també cal fer una menció especial a Xavier Puig, que va dirigir tota la Simfonia de memòria, amb una seguretat i una convicció extraordinàries que es van encomanar a l’orquestra (la connexió és ben visible i gratificant), tot filant un discurs musical coherent, equilibrat, ben dosificat, impecable.
És un goig aquesta simbiosi musical entre un director jove, amb idees, energia i talent, i una orquestra amb tant potencial i que vol seguir millorant; perquè concerts com aquest demostren que l’un i l’altra s’alimenten mútuament, i n’assegura el creixement. La temporada promet, i molt.
Imatge destacada: (c) Lorenzo Duaso.
