In-Edit. Festival Internacional de Cinema Documental Musical de Barcelona.Del 27 d’octubre al 6 de novembre de 2016. Cinemes Aribau (Barcelona).
Per Miquel Gené
La catorzena edició de l’In-Edit, un festival plenament afermat a la ciutat i que ja té sucursals a Colòmbia, Mèxic, Grècia o el Brasil, ens ha ofert un autèntic festí de documentals. Gairebé una cinquantena de títols en cartell, visionables també en streaming per IN-EDIT TV, que s’han complementat amb una programació especial diària al Canal 33. I que ens mostren la música des de múltiples perspectives, totes amb un fort component humà i social que ens en permet entendre la rellevància més enllà de l’entreteniment.
El gènere documental té l’habilitat de posar damunt la taula de manera crua qüestions comunes a qualsevol tipus de narració i que segurament no tenen una resposta definitiva. Dues són la tensió entre realitat i ficció i objecte i subjecte. Des d’aquesta segona perspectiva es pot llegir Mistaken for strangers, la pel·lícula amb la qual s’obria el foc a Televisió de Catalunya. El pretès seguiment a la banda de rock The National és, des de l’inici i sense dissimulació, una reflexió sentimental i amanerada de la relació del jo del documentalista amb els seus fantasmes personals mitjançant la introducció com a roadie en una gira de la banda.
En la mateixa línia podem situar les Variacions sense tema, producció catalana de Daniel Torres i Jaime Ballada, centrada en els esforços de l’Associació Joan Manén a favor de la recuperació i restitució del violinista i compositor. Una oportunitat deixada passar de descobrir-nos un personatge complex, rellevant i oblidat de la nostra història musical, la imatge del qual queda ofegada darrere la visió mitificada i les ganes dels representants de l’Associació de transmetre’ns-en la importància, ja que esdevenen els principals protagonistes de la cinta.
The music of strangers: Yo-yo Ma and the Silk Road Ensemble, la superproducció de The Ochard, ens mostra dos nivells de realitat oposats que conviuen en un mateix fenomen. El polifacètic violoncel·lista Yo-yo Ma, centre de la història, ens guia per mitjà de l’organització d’un bonic projecte d’intercanvi cultural. El Silk Road Ensemble neix de l’interès de conèixer i compartir diferents tradicions musicals: clàssica europea, folklòrica gallega, clàssica xinesa, clàssica iraniana i folklòrica siriana són les que ens mostren. El treball musical és preciós en l’intercanvi i interessant en els resultats. El discurs oficial ens parla de la potència de la música com a vehicle d’apropament i d’aprenentatge de l’altre i com a element identitari fonamental. La lectura de fons, però, ens mostra un cop més una mirada condescendent que la cultura occidental –democràtica i endreçada– imposa sobre els altres, que provenen d’indrets subdesenvolupats. Un nou cas d’apropiació cultural i adaptació als cànons assimilables de la cultura dominant.
La història de David Helfgott ens deu sonar a la majoria per la pel·lícula Shine: un nen prodigi del piano que pateix una crisi nerviosa en la primera joventut, anys d’internament psiquiàtric i una tornada catàrtica als escenaris. La vida del David continua en Hello, I am David! Un ésser espontani i mancat de límits, en molts sentits un nen, amb la capacitat d’aquests per interessar-se per gairebé tot i de pertànyer a diferents realitats al mateix temps. Un “ésser marginal”, com el cataloga el seu psiquiatre, d’aquells que tant necessitem –genis– sota control. D’això s’encarreguen la seva dona, que l’adora alhora que es desespera amb ell, i el seu mànager durant una gira amb l’Orquestra Simfònica de la Ràdio d’Stuttgart. En les declaracions de tots dos es pot intuir certa càrrega de consciència per estar explotant aquest nen amb cos d’ancià, encara que, per ser justos, cal dir que és gràcies a ells i a l’estructura que li dóna la música que el David pot conviure amb les normes que l’envolten i aportar al seu entorn alguna cosa més que desgast.
Trobem més tensió entre realitat i ficció a Supersonic, el repàs dels primers anys de discos, trifulques i polèmiques d’Oasis, l’època daurada de la banda de rock britànica. Una ficció feta de fragments de realitat que centra tot el discurs en les grans cançons (ho són) i la forta personalitat (la tenen) dels germans Gallagher, ànima del grup, però que obvia el context i el moment històric en el qual van sorgir, sense el qual ens perdem més de la meitat de la història i ens quedem només amb una imatge d’éssers heroics atemporals.
I per tancar aquest repàs, Sin Permiso d’Íngrid de la Torre, una denúncia de la privatització de l’espai públic de la ciutat de Barcelona i de l’assetjament que els seus habitants pateixen des que el 2005 es va aprovar l’Ordenança cívica. Des de les vivències dels artistes de carrer, en la seva majoria músics, vivim la confiscació d’instruments, presenciem la pressió policial, reflexionem entorn de la privatització de l’espai públic i confrontem la imatge oficial de la Barcelona ciutat cultural i d’acollida amb una realitat que ofega tot allò que no pot delimitar i controlar. Tot i que s’hi troben a faltar veus que es contraposin al discurs que defensa la cinta, el seu visionat és imprescindible per entendre cap a on s’ha dirigit els darrers anys el model de ciutat de Barcelona.
