VI FESTIVAL DE PASQUA DE CERVERA. Del 17 al 26 de març de 2016.
Per Jordi Maluquer
Enguany el Festival de Cervera, que és sempre una festa per als amants de la música, començà amb un aire de tristesa. Al concert del vespre, el més solemne de Dijous Sant, quan comença el segon cap de setmana del Festival, en el parlament de benvinguda el seu director, Xavier Puig, anunciava la renúncia a dirigir-lo l’any vinent. Els motius? Un ajuntament petit amb moltes activitats culturals que no ha apostat prou pel Festival de Pasqua perquè sigui un referent per a la música clàssica com, per exemple, el Teatre al Carrer ho és per a Tàrrega, o la Música Viva per a Vic. Tot i que la Generalitat l’ha considerat festival estratègic, qualificació que comporta que se subvencioni el cinquanta per cent del pressupost, no ha estat suficient per mantenir ni el nivell assolit a les primeres edicions ni la progressió pretesa. Enguany s’ha hagut de renunciar a una estrena ambiciosa d’un compositor català, en no disposar de prou recursos per comptar amb una orquestra nodrida i amb el nombre d’assajos que calien.
L’eix
La figura d’Enric Granados ha estat la base d’aquesta edició. Al fet de ser un compositor nascut a Lleida, s’hi ha sumat que es commemora el centenari de la seva tràgica mort, ofegat al naufragi del vapor Sussex al Canal de la Mànega, enfonsat per l’impacte d’un projectil el 24 de març de 1916. Precisament el dia 24 començava la marató del dia del centenari amb una presentació de Mònica Pagès, seguit de mostres videogràfiques i del recital de piano de Daniel Ligorio, que va ser excepcional. Sense recórrer a la suite Goyescas, que aquell dia precisament tocava al Carnegie Hall de Nova York un altre pianista català, el sabadellenc José Menor, Ligorio va oferir bona part de l’obra pianística del compositor i ens va captivar especialment en les Escenas románticas, plenes de matisos i delicadeses que verificaven el treball d’immersió de l’intèrpret en l’obra. Després el Trio Pedrell que formen Christian Torres, Ferran Bardolet i Jordi Humet, a més d’una obra del músic que els dóna nom, van interpretar amb molta solvència tant el Trio núm. 2 de Robert Gerhard com el Trio op. 59 d’Enric Granados, deixebles de Pedrell. Més tard, Alberto Sampablo, director tècnic de l’OBC, va presentar el primer disc de l’enregistrament integral de l’obra simfònica de Granados per l’esmentada orquestra dirigida per Pablo González. Una “Mona Granados” va endolcir, al mateix auditori, els assistents al concert. Al vespre, el duo que van formar la soprano Ofèlia Sala i el pianista Jordi Camell van oferir quatre cançons catalanes sobre textos d’Apel·les Mestres, Josep M. Roviralta i d’Isabel Maria de Castellví poc interpretades; i després l’ària “La maja y el ruiseñor” de l’òpera Goyescas i les Canciones amatorias, que es van cloure amb una interpretació deliciosa del “Gracia mia”. Encara el dissabte, dins dels concerts de proximitat, el Cosmos Quartet va oferir l’única obra per a quartet de Granados, Pequeña romanza. Al vespre el duo artisticomusical Clara del Ruste i Emili Brugalla presentaven una dramatúrgia per a públic infantil titulada Granados i l’espurna de la felicitat, molt encertada per presentar amb optimisme la música del commemorat. També ho infonien al fet d’aprendre música en una escola, amb un nivell pianístic i musical elegant i exquisit per part de Brugalla.
L’experiment
El director del Festival va voler lligar l’encàrrec a compositors amb l’homenatge a un poeta. Per aquest propòsit va triar la figura de Joan Margarit, nascut a Sanaüja, a causa del replegament de la seva família durant la Guerra Civil a casa de la seva àvia materna. Sobre uns poemes del llibre Des d’on tornar a estimar?, Bernat Vivancos va optar per Albada; Albert Carbonell –amb alguns efectes estil Jocelyn Pook– per El caminant sobre el mar de boira; Xavier Pagès-Corella, per Dolor; Josep M. Guix, per Calma, i Albert Guinovart, per Noces d’or. El mateix poeta va precedir cada cançó llegint el poema, amb la gravetat que els textos comportaven, i va cloure el seu tram –la part central de l’esmentada actuació d’Ofèlia Sala i Jordi Camell– amb un nou poema, Goyescas, dedicat a Granados. Pianista i soprano van fer meravelles amb les angèliques cançons dels compositors esmentats. I es va certificar que l’encàrrec sobre un subjecte poètic facilita l’assimilació de la música contemporània per part del públic.
L’exquisidesa
S’acostuma a trobar als espais petits. Aquest any vam fer l’entrada al Paradís en una dels tres sales nobles de les cases senyorials del carrer Major de Cervera, en aquest cas Cal Razquín. Tot va sumar: la sala amb ple sabor de final del XIX, i l’oferta, senzilla, del duo Cum Cantico, format per Santiago Figueras, que alternava tiorba i guitarra barroca, i el baríton Xavier Pagès. Van interpretar el recull de Joan Llongueres de cants tradicionals de Setmana Santa i obres d’autors anònims del segle XVIII que hi ha a l’arxiu parroquial de Canet de Mar. La darrera primícia, ja que és un manuscrit que havien trobat fa poc temps i que era el seu obsequi al Festival, fou un Hic est panis molt ritmat que se t’enduia els sentits. Figueras va tocar en solo una Mariona –que era el nom que en aquell temps es donava a Catalunya a la dansa xacona– del segle XVII que es conserva a la Biblioteca de Catalunya. La propina va ser unes Muntanyes del Canigó que un no havia sentit mai tan ben cantades i tocades.
Els altres concerts de proximitat van ser a Cal Solsona, també divendres al matí. El guitarrista Pau Figueres, que hem sentit tantes vegades col·laborant amb cantants –una de les quals amb Lídia Pujol en el disc i espectacle Les amants de Lilith–, funció en la qual excel·leix, va tocar de manera impecable peces de Miquel Llobet, Francesc Tàrrega i Feliu Gasull i composicions seves fusionant estils diversos. Sense programa, recordem dos títols: Taranta en Nova York i Cabo de Gata. Un altre dels concerts previstos que requeria piano es va haver de fer a l’Auditori Municipal, però ubicant els assistents i els músics al presbiteri –és una antiga església adaptada – que fa d’escenari. Va ser una grata constatació trobar un sextet de vent amb piano genuïnament cerverí de molta qualitat. Van oferir una Paràfrasi del Cant dels Segadors, estrena de Narcís Bonet per al Festival, i una encertada harmonització per a quintet de vent de sis cançons catalanes feta per Jordi León. Van tocar també Kalonice, en mitologia “el triomf de la bellesa”, d’Anna Cazurra, una mica orientalitzant, i una altra estrena, en aquest cas del targarí Ramon Andreu Gené, Introducció, fuga i postludi, ben reeixida. A la Casa Duran vam sentir, com ja hem dit, el Cosmos Quartet que lidera Elena Satué, que a més de Granados ens va donar un tast del compositor oblidat Josep Valls (1904-1999), violoncel·lista que va poder veure com la Simfonia que li havia de tocar l’Orquestra Pau Casals quan va esclatar la guerra, va poder-la sentir després, en part, al Festival de la SIMC que es va celebrar el 1939 a Varsòvia. Era el segon moviment, un “Scherzo”, sobre un tema català i una seguidilla murciana. El Cosmos, després d’assolir guardons internacionals, es troba en una fase d’haver de substituir la viola fins ara titular. Així i tot van tocar una obra de molta envergadura, el Quartet de corda núm. 2, op. 13 de Felix Mendelssohn, especialment els seus dos darrers moviments, en què, més cohesionats i adaptats progressivament a les possibilitats sonores de la sala, van captivar l’atenció de l’oient.
Altres músiques
El Festival acostuma a oferir músiques frontera per eixamplar tant el contingut com el públic i ho fa en espais més grans. Divendres va ser Jordi Margarit al Paranimf de la Universitat, que com una rèplica als encàrrecs diguem-ne més clàssics que ja hem relatat confiats a compositors contemporanis, va voler musicar poemes del seu pare i oferir composicions pròpies en versió més jazzística o popular, tot comptant amb la prestació excel·lent de l’Orquestra Julià Carbonell de les Terres de Lleida i de bons solistes, com el saxo Guim Garcia, el pianista Xavier Algans, el contrabaix Guillermo Prats, el bateria David Xirgu i la cantant Laura Simó. També hi va haver poemes recitats pel mateix Joan Margarit.
L’altra peça, representada al Gran Teatre, es titulava Remena nena! i explicava el retorn al Paral·lel barceloní de dues vedets, Torderina i Dominica, després de recórrer mig món. Una pretesa transgressió van ser aquests personatges femenins, procedents de la Parròquia de Mossèn Cilindrín, que foren interpretats pel líder del grup Obeses, Arnau Tordera, i el contratenor Jordi Domènech. El primer amb sabates de tacó, texans i perruca, i el segon vestit de negre amb unes ulleres a la manera de Freddy Mercury i, quan se les treia, amb aires d’Elvis Presley. Tot i fent paròdia van afinar i cantar prou bé, amb un magnífic acompanyament musical de l’Orquestra Terrassa 48 i el seu concertino i director Quim Térmens, que va oferir arranjaments fets per Tordera i Domènech dels temes cantats. La dramatúrgia era d’Antoni Font i Mir. Va destacar la interpretació d’anuncis de l’època: Família Philips i Sombrillas Laporta. També van fer totes les variacions possibles sobre El vestit d’en Pasqual i vam apreciar la proesa de Jordi Domènech, cantant, saltant i lliurant-se a fons amb Charleston. És una producció que probablement anirà de gira per altres escenaris del país.
L’inici
El Festival havia començat el diumenge anterior amb el concert Temps de passió a la Catalunya del Barroc interpretat per La Companyia Musical que dirigeix Josep Cabré. Obres inèdites del XVII dels mestres de capella Joan Reig, Joan Pau Pujol, Josep Gaz, Josep V. Gargallo, Dídac Roca, Miguel López i Gaspar Dotart, bellíssimes i ben interpretades. Fou el concert amb què Catalunya Música participà al Holy Week Music Day de la Unió Europea de Radiodifusió, i encara es pot escoltar durant uns dies gràcies als diferits de l’emissora. Una delícia.
Hi va haver també un vespre gastronòmic d’un tast a les fosques mentre el pianista Ignasi Cambra desgranava obres de Grieg, Schubert i Rachmàninov.
Per tot el que hem dit al principi, si el Festival el reprenen altres mans, encara que pugui arribar a estar més dotat econòmicament i àdhuc esdevenir més important, no serà ja el mateix, tan acurat, tan vetllat i tan ple de detalls. Els addictes a les sis edicions i al seu esperit, no podem menys que entristir-nos.
