ORQUESTRA SIMFÒNICA CAMERA MUSICAE. Pablo Sáinz Villegas, guitarra. Guillermo Garcia Calvo, direcció. Obres de Joaquín Rodrigo i Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA. 21 DE MARÇ DE 2021.
La programació en un mateix concert de dues composicions de característiques tan diferents i tan contrastades com el Concierto de Aranjuez i la Vuitena de Beethoven suposa per a l’espectador, i probablement també per a la formació, un cert esforç d’assimilació no fàcil i, segons com també, uns certs al·licients; aquest és un tema que pot donar força matèria de discussió.
Dit això, el concert va respondre generosament a allò que prometia l’esmentada composició de Joaquín Rodrigo. És una d’aquelles partitures que no enganyen ni sorprenen; el seu coneixement popular i la seva repetició programadora mai no li lleven l’atractiu objectiu i alhora popular i, conseqüentment, no pertorben el deler de gaudir-ne. I per descomptat així va ser. De manera particular perquè el protagonista, el guitarrista riojà -així ens ho va fer conèixer- Pablo Sáinz Villegas, va oferir una demostració de domini de la partitura i de classe de músic de gran nivell.
Va ser una versió d’entrada personal, no amanerada i fàcil, que si va pecar d’alguna cosa va ser d’una lleu propensió a la rotunditat sonora i fins i tot un certa sequedat del so que, fins a un cert punt -a un levíssim cert punt-, ponderava la finor neoclàssica de la partitura; no cal dir en els moments de major exuberància rítmica. Però vaja, posar retret a l’exhibició de Sáinz Villegas llepa el pecat de crític. Tres propines, entre elles el deliciós i inevitable Recuerdos de la Alhambra, precedides fins i tot per una agraïble salutació en català, van acabar desbordant l’entusiasme del públic, sadollat de satisfacció.
La Camera Musicae va fer amb prou exactitud -no se li podia exigir més-, el paper que li corresponia; va ser un fidel escuder de l’aventura, i complir adequadament és un mèrit prou notable.
La Vuitena de Beethoven, amb tota seguretat, és la menys interessant i rica de les set simfonies grans del compositor; la que, malgrat algunes escapades originals, és la menys atractiva. I la versió que n’oferí García Calvo i l’orquestra no ha modificat la percepció. El director va optar per un tempo acceleradíssim i una propensió explícita a la hipèrbole sonora; podríem parlar d’una concepció enèrgica, vital i poderosa que, en principi, encaixa amb la mateixa concepció de la partitura, però que potser va portar molt a les màximes conseqüències amb perjudici del matís i de la subtilesa.
A part; és bo que s’afavoreixi l’ampliació popular del públic i una obra com el Concierto no cal dir que hi ajuda, però tant de bo que s’ampliés aquesta obertura a una certa culturització formal, per exemple, ajudant a fer entendre als espectadors -o bona part d’ells- que no s’ha d’aplaudir després dels moviments de les simfonies i concerts. No és una tasca fàcil, perquè es necessita finor i discreció, però s’hi hauria de pensar.
Imatge destacada: (c) Martí E. Berenguer.
