Freiburger Barockorchester. Gotffried von der Goltz, violí i direcció. Petra Müllejans, violí i direcció. ESPAI TER. 9 D’AGOST DE 2013
Quartet Quixote. Quartet Gerhard. Schumann: Quartets op. 41, núm. 1 i núm. 3. Mendelssohn: Octet. ESPAI TER. 11 D’AGOST DE 2013
Iván Martín, piano. Sonates d’Antoni Soler i Domenico Scarlatti. Debussy: Tres preludis. Chopin: Balada op. 23. Andante Spianato i Gran polonesa brillant, op. 22. Estudis núm. 2, 3 i 4 de l’Opus 10. ESPAI TER. 15 D’AGOST DE 2013
Per Lluís Trullén
El Festival de Torroella, amb la nova seu de concerts de l’Espai Ter, ha gaudit enguany d’unes propostes instrumentals que en les passades edicions quedaven limitades per les característiques acústiques dels marcs on es duien a terme. La plaça o bé l’església (amb la reverberació des d’anys enrere molt disminuïda quan es va col·locar la campana acústica) han estat seus en les quals hem pogut escoltar concerts simfònics i recitals inoblidables. Ara, però, amb l’Espai Ter, el Festival disposa per fi d’una sala que permet escoltar els concerts amb una acústica meravellosa, es tracti de recitals en solitari o fins a orquestres d’un màxim d’una quarantena d’integrants. La qualitat acústica de l’Espai Ter resulta indiscutible i de ben segur que l’artista queda sorprès de l’immillorable qualitat que s’ha assolit en aquesta sala multifuncional. El Festival els darrers dos anys ha viscut nombrosos canvis –pràcticament s’ha renovat tot l’equip que acompanyava el director Josep Lloret en edicions anteriors–, però la qualitat musical –basada en una línia mantinguda les darreres temporades– continua deparant-nos concerts de qualitat indiscutible.
L’actuació de l’Orquestra Barroca de Freiburg, un concert de cambra i un recital de piano es van succeir amb gran èxit entre els dies 9 i 15 d’agost. L’Orquestra Barroca de Freiburg, que ja va actuar per primer cop al Festival de Torroella l’any 1995, va oferir-nos un programa dedicat a la música concertant de Bach i Vivaldi. Interpretacions basades en un estricte rigor històric, el paper dels primers violins del conjunt va lluir en el decurs dels concerts per a un, dos i tres violins escoltats. Versions que sota la fórmula “Allegro, Adagio, Allegro”, i sota els habituals diàlegs entre solistes i tutti, ens permetien gaudir d’interpretacions lluminoses, obertes, amb moments poc contrastats en la varietat de colors sonors, però sota uns paràmetres que a nivell tècnic resultaven indiscutibles.
Per la seva banda, dos quartets que malgrat la seva joventut ja són prou coneguts entre el nostre públic van oferir-nos dies després un bellíssim concert de música de cambra. El Quartet Quixote, fundat l’any 2006 i ja amb una llarga trajectòria nacional i internacional, i el Quartet Gerhard, fundat el 2010 i guanyador del Premi El Primer Palau l’any 2012, van oferir-nos per separat els Quartet núm. 1 i Quartet núm. 3 de l’opus 41 de Schumann, per després unificar esforços en l’Octet de Mendelssohn. Profunditat expressiva i rigor tècnic, maduresa i compenetració, i un sentit romàntic sempre apassionat i intens van caracteritzar les seves interpretacions. Des de l’impetuós i turbulent caràcter que envolta els quartets de Schumann i la sublim musicalitat, el lirisme intens i la vivacitat de tempi quan resulta preceptiu, tot creant aquella atmosfera màgica de l’Octet, ambdós quartets van mostrar una solidesa i una seguretat que si es manté i es consolida els augura una trajectòria de futur plena d’èxits.
El pianista canari Iván Martín, nascut el 1978, és sens dubte una de les realitats més destacables del nostre entorn pianístic. Un programa compromès integrat per deu sonates pertanyents a Scarlatti i Soler va obrir el seu recital. Revisades i arranjades pel mateix pianista, Martín va oferir-ne unes versions plenes de força, articulació precisa, rigor de marcada personalitat. Malgrat ser obres netament clavicembalístiques, Martín n’ha realitzat una lectura pianística interessant, per bé que la grandesa de sonoritat en certs moments excessiva i un ús de les notes greus molt ampli, van fer perdre en determinats moments el característic estil d’aquestes sonates d’un sol moviment d’aquests autors tan representatius del segle XVIII. La segona part, la va iniciar amb unes versions acurades de tres preludis del Primer llibre de Debussy, entre els quals va sobresortir la seva interpretació de “Le vent dans la plaine”, plena de misteri però carregada d’aquella atmosfera màgica i de colors tamisats. Ja per últim, un dels autors en què se sent més còmode, Chopin. La bellesa i heroïcitat apassionada de la Balada op. 23, la majestuositat de la Gran polonesa i l’exigent demanda tècnica dels quatre primers estudis de l’opus 10 no van ser obstacle per a un Iván Martín que per sobre de tot va brillar per la seguretat tècnica.
