FESTIVAL ESPURNES BARROQUES. Marta Mathéu, soprano. Vespres d’Arnadí. Dani Espasa, direcció. Obres de F. Durante, G. B. Pergolesi, D. Terradellas i W. A. Mozart. COVA DE SANT IGNASI (MANRESA). 13 DE JUNY DE 2021.
Entre els festivals que han sabut capejar millor els efectes de la pandèmia no tan sols hi ha les cartelleres de major potència econòmica i amb més anys de recorregut i experiència; també petites joies com l’Espurnes Barroques, que l’any passat va optar per concentrar-se amb saviesa en la seva edició tardoral i enguany ha pogut celebrar la quarta en les dates habituals –la segona quinzena de maig i la primera de juny– i amb el format pràcticament inalterat. Tota una gosadia si es té en compte que, en el moment en què els programadors van haver de confeccionar-la, res no garantia que es pogués celebrar.
Sigui com sigui, la Cova de Sant Ignasi de Manresa va acollir, en una tarda canicular, el concert de cloenda, a càrrec de dos valors seguríssims –tots els del cartell ho han estat, de fet–: la soprano Marta Mathéu i l’orquestra (barroca, és clar) Vespres d’Arnadí.
L’audició, amb obres de Durante, Pergolesi, Terradellas i Mozart, va esdevenir un homenatge al desaparegut musicòleg Josep Dolcet, que estava escrivint les notes del programa de mà quan va morir sobtadament el març del 2020 –el concert estava previst la primavera de l’any passat. Les explicacions van ser completades per escrit pel director artístic, Josep Barcons, i pel director Dani Espasa, sempre divulgatiu, al mateix concert, a pesar de la difícil acústica de la nau de l’església de la Cova.
Va ser precisament aquesta excessiva ressonància la que va marcar tota l’audició i lamentablement va impedir copsar en tota la dimensió la bona feina dels artistes al llarg d’un programa que va arrencar amb un concert de Durante, el va seguir la Salve Regina de Pergolesi –que tantes similituds presenta amb el famosíssim Stabat Mater del mateix autor– i va incloure un motet de Domènec Terradellas abans de cedir a Mozart el protagonisme de la recta final, amb una simfonia, una ària de la seva “Música de Passió” i una de les àries de concert.
El repertori, doncs, tan encertat com endreçat de manera lògica permetia fer-se una idea de les característiques i l’evolució del llenguatge barroc en l’àmbit musical, amb un crescendo d’intensitat que es va traduir en una orquestra progressivament més nodrida i en una línia de cant cada vegada més ampla i robusta de la soprano, si bé Marta Mathéu ja ha demostrat manta vegades ser una de les cantants més versàtils del moment.
Com a final de festa, l’encertat Ave verum corpus també mozartià, òbviament tan sols amb la veu de soprano i tota l’harmonia a càrrec de l’orquestra. Una peça que, com bé va dir Mathéu, no calia presentar al nombrós públic congregat en un festival que, almenys en aquesta última cita, va prescindir del format íntim de què sol fer gala per omplir pràcticament del tot la nau de l’església de la Cova de Manresa.
