IV TEMPORADA ÒPERA DE CAMBRA DE BARCELONA. L’inganno felice de G. Rossini. Serena Saenz. César Cortés. Guillem Batllori. Roberto Maietta. Jorge Abazza. Orquestra Barcelona Concertante. Dir. musical: Assunto Nese. Dir. artística i vocal: Raúl Giménez. Dir. escènica: Anna Ponces. Escenografia: Escola Elisava. TEATRE DE SARRIÀ. 20 DE MAIG DE 2018.
Amb la representació de diumenge passat de l’òpera bufa en format breu L’inganno felice de Gioachino Rossini es va cloure la IV temporada d’Òpera de Cambra de Barcelona que s’ha celebrat al Teatre de Sarrià. Una temporada que té en els noms del director musical Assunto Nese i el director artístic Raúl Giménez –responsable també de la preparació vocal dels joves cantants– els seus dos artífexs principals per dur a terme òperes en petit format que ajuden a catapultar joves artistes per a futures aparicions en grans teatres internacionals. Com explicava el propi Raúl Giménez poc abans de començar la representació: “El millor mestre per a un cantant és l’escenari” i, certament, la possibilitat d’afrontar una òpera en un teatre a la italiana, amb un petit fossat per a l’orquestra i davant un públic entès que mai falta a aquestes cites operístiques, és una gran oportunitat per als cantants.
La quarta temporada acabava amb la “farsa” L’inganno felice, un gènere al qual Rossini va dedicar cinc composicions i del qual s’ha inclòs un títol per any a les temporades d’Òpera de Cambra de Barcelona. Per aquest motiu la propera edició s’oferirà la farsa còmica La scala di seta, i així es tancarà el cicle de cinc títols que el compositor de Pesaro va dedicar al gènere.
Estrenada a Venècia l’any 1812, L’inganno felice va suposar el primer dels èxits del compositor. L’argument es mou en el característic joc de confusions que finalment es desvetllen per assolir un final feliç. El miner Tarabotto troba una dona inconscient a la platja i l’acull fent-la passar per una neboda seva. En recuperar la consciència, Isabella recorda que ha estat casada amb el duc i que Ormondo va intentar “festejar-la”. En ser rebutjat, Ormondo va ordenar que Batone la llancés al mar. Passaran els anys i el duc, així com Ormondo i Batone, creuran que Isabella ja és morta. Es presentaran per casualitat amb el seu exèrcit a la mina i veuran la semblança sorprenent entre la suposada neboda de Tarabotto i l’esposa del duc Bertrando. Una sèrie d’enganys acabaran fent que Ormondo confessi el seu pla i finalment tot acabarà amb el retrobament entre el duc i Isabella.
Una representació basada en una posada en escena del tot tradicional i que s’esdevé a l’entrada d’una mina on hi ha la casa on viu Tarabotto ens va permetre gaudir d’aquesta òpera que té en l’ària d’Isabella “Al più dolce e caro oggetto” el moment musical més compromès. La veu de la jove Serena Saenz va superar sense problemes les notes agudes i les colorature amb un fraseig delicat en què la sensibilitat expressiva venia acompanyada per una calidesa en el centre vocal realment admirable. Una veu que a més va acompanyada pel seu moviment escènic i una naturalitat en el gest que li auguren un futur més que prometedor. Les veus de Roberto Maietta (Tarabott) i de Jorge Abarza (Batone) també van tenir un paper destacat, especialment en el duo “Và taluno mormorando”, interpretat amb gràcia, fluïdesa i una ensambladura perfecta amb l’orquestra per fer-nos gaudir de les delicadeses rossinianes. El color de veu de tenor netament rossinià de Cesar Cortés en el rol del duc Bertrando va fer-nos fruir de la breu però bellíssima ària “Qual tenero diletto” i la dúctil veu abaritonada de Guillem Batllori com a Ormondo va copsar tota la preocupació que transmet l’ària “Una voce m’ha colpito”. Veus totes curosament escollides, que van poder demostrar malgrat la seva joventut un talent innegable i que en els números de conjunt, com “Tacita notte amica” amb què es posa punt final a l’òpera, van poder desplegar totes les seves facultats. El moviment escènic, amb les característiques entrades i sortides, va resultar del tot dinàmic i el bon treball dels cantants com a actors –molt especialment el de Roberto Maietta– afavoriren el propòsit d’intriga, confusió, especulació i plans per destapar l’engany que amaga l’argument.
Aquesta quarta temporada a Sarrià ens ha portat títols com Il campanello, L’isola disabitata i L’inganno felice i ha acomplert amb escreix gràcies a la qualitat artística dels cantants que hi han intervingut i, per descomptat, al bon treball d’una petita i eficient Orquestra Barcelona Concertante dirigida sota la batuta d’Assunto Nese.
*Imatge destacada: © Antoni Bofill
