MÚSICA ANTIGA. Integral de les Cantates de Bach. Acadèmia 1750. Marta Mathéu, soprano. Marta Infante, mezzosoprano. Dir.: Massimo Spadano. J. S. Bach: Ich habe genug, BWV 82; Geist und Seele wird verwirret, BWV 35; Tilge, Höchster, meine Sünden, BWV 1083. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 9 DE JUNY DE 2018.
La interpretació de la integral de les Cantates de Bach, un projecte ambiciós al qual encara mancava un llarg recorregut, va arribar dissabte passat al que molt probablement pot ser el darrer concert. Prèviament, a l’inici del concert a L’Auditori, Pep Gorgori –coordinador del cicle des del 2016– ens va explicar que el cicle ha quedat interromput –sembla que de manera definitiva– tot just aquest mes de juny. Tant de bo que aquest projecte que a nivell interpretatiu ha recaigut en una orquestra com l’Acadèmia 1750 –un senyal d’identitat del Festival de Torroella i que per primer cop enguany no ha estat convidada a actuar al Festival on va néixer– es pugui reprendre en un futur.
Entrant de ple en el concert de dissabte, les veus de Marta Mathéu i Marta Infante i els integrants de l’Acadèmia 1750, dirigits per Masimo Spadano, van afrontar tres Cantates de Bach, entre les quals la tan rellevant Esborreu, Altíssim, els meus pecats, el celebradíssim arranjament que Bach va fer de l’Stabat Mater de Pergolesi.
Abans, la veu de Marta Infante ens va portar a la musicalitat de la Cantata BWV 35, una obra en què els passatges per a orgue obligat van recaure en una esplèndida Tomoko Matsuoka. L’alegria que desprèn aquesta cantata titulada Ànima i esperit es confonen va ser expressada en la successió de simfonies, àries i recitatius amb una conjunció sonora entre veu i orquestra perfectament ajustada per Spadano en què Marta Infante s’integrava a les complexitats del cant amb naturalitat, amb fraseig elegant i manifestant tot l’aprofundiment d’aquesta música fascinant.
Després de la seva recent participació cantant el Requiem de Dvořák, la veu de Marta Mathéu tornava a L’Auditori, aquest cop a la Sala Oriol Martorell, per afrontar les àries i els recitatius de la cèlebre cantata Ich habe genug (Ja en tinc prou). Veu dolcíssima i desplegant una afinació i sensibilitat expressiva esplèndida –molt concretament en la delicadíssima ària “Déu ho ha fet, ben fet, tot”– que revelava tota la serenitat i placidesa d’una música sublim. Impecable Marta Mathéu i també el flautista Joan Bosch esplèndid en les seves compromeses intervencions.
Tant la soprano com la mezzo han cantat en diverses ocasions l’Stabat Mater de Pergolesi. Com és sabut, Bach va fer uns petits i molt subtils retocs a la partitura, va canviar-hi la lletra emprant ara el psalm 51 en la traducció de Luter i va fer aquest “plagi” que en la visió de l’època suposava un tribut envers el compositor italià que havia mort l’any 1736. L’obra exigeix una compenetració absoluta i una conjunció de les veus en què l’expressivitat i la naturalitat del cant s’han de veure emparades pel refinat treball orquestral. Tot va funcionar de manera mil·limètrica. La direcció d’Spadano cuidava els clarobscurs, aquesta estètica que anuncia un pas endavant cap al classicisme, però per sobre de tot l’elegància interpretativa. La fluïdesa del cant, el suport sempre acurat ofert per una orquestra que vigilava els més mínims detalls ens van apropar a una versió d’aquest Stabat Mater bachià carregat d’una expressivitat punyent. El treball impecable de Marta Infante i Marta Mathéu, així com el de l’Acadèmia 1750 va ser aplaudit per un públic que va reconèixer l’aprofundiment del treball assolit en una obra tan emblemàtica.
Imatge destacada: el conjunt Acadèmia 1750 (foto d’arxiu)
