PALAU GRANS VEUS. Juan Diego Flórez, tenor. Vincenzo Scalera, piano. Obres de Rossini, Mozart, Leoncavallo, Puccini, Massenet i Verdi. PALAU DE LA MÚSICA. 14 DE FEBRER DE 2017.
Per Mercedes Conde Pons
Malgrat que a Catalunya som més de celebrar Sant Jordi com a dia dels enamorats, és innegable que la força anglòfona impulsada pel màrqueting situa un sant de minsa devoció a Catalunya com a curiós cosí germà de Cupido a l’hora de celebrar les virtuts de l’amor romàntic. I com que no hi ha millor registre líric per fer lloança del romanticisme que el de tenor, què millor que aplaudir la feliç coincidència amb la presència a Barcelona d’un tenor que, a més, sembla mantenir un idil·li sense data de caducitat amb la Ciutat Comtal. Parlem, és clar, de Juan Diego Flórez, que ofereix al públic de Barcelona l’oportunitat privilegiada de permetre sentir-ne el talent des dels inicis de la seva impressionant trajectòria. A Barcelona ja perdem el compte dels nombrosos recitals que Flórez hi ha ofert, com també se l’ha pogut aplaudir en les interpretacions operístiques dels seus rols més exitosos, i fins i tot en provatures no necessàriament tan excelses, com la Lucia di Lammermoor de Donizetti de la temporada passada.
En la seva recent visita al Palau de la Música Catalana, Flórez es va presentar en format recital amb un programa generós i eminentment operístic. Tota una declaració d’intencions, el tenor va incloure en programa el compositor que ha estat cavall de batalla des dels seus inicis, l’incombustible Gioachino Rossini; autors com Mozart, amb qui el tenor flirteja des de fa uns anys, però també d’altres de més substància, com Leoncavallo, Puccini, Massenet o Verdi, amb qui podríem dir que Flórez juga a fet i amagar. No en tots els casos, com veurem.
L’audició va començar amb tres cançons rossinianes, la primera de les quals, La lontananza, ja va fer preveure que el tenor es trobava en plenitud de facultats. Abans de la segona peça prevista, el tenor va començar les seves intervencions improvisades al públic, que comencen a fer-se habituals en les vetllades líriques on ell és el protagonista. El tenor va presentar un canvi en el programa, L’orgia pel Bolero, excusant-se de no recordar bé la primera, i afegint-hi un comentari graciós sobre la pertinença d’un títol com aquell en una data com la de Sant Valentí. Al capdavall, el canvi ens va permetre escoltar el conegut Bolero de Rossini, en la seva primera exhibició de coloratura. Amb Addio ai vienesi el tenor va cloure el primer bloc Rossini.
L’advertència del mateix Flórez sobre la dificultat de la interpretació de Mozart va precedir l’escolta de dues àries de gran compromís vocal. “Ich baue ganz auf deine Stärke” d’El rapte del serrall, i “Vado incontro” de Mitridate, re di Ponto. L’enorme facilitat que el tenor peruà ha manifestat des d’una edat primerenca per resoldre els aguts i la coloratura han generat una creença equívoca en el caràcter totpoderós del cantant. És cert, aparentment sembla molt més fàcil de resoldre una ària sense coloratura, sense tantes notes ràpides, que no pas una ària rossiniana, que en té innombrables. És un error menystenir l’enorme dificultat que té també mantenir la línia de cant, dosificar el fiato per tancar les llargues frases que demana Mozart, amb les pertinents dinàmiques i, a més a més, complir amb les notes agudes –Mozart també en té!–, moltes de les quals col·locades sense solució de continuïtat i sense respir previ.
Fetes aquests consideracions, el tenor va atacar la interpretació d’aquestes dues àries amb gran professionalitat i una millora substancial en el seu estil mozartià, tot superant els esculls que sobretot presenta l’ària de Mitridate, amb els set Do de pit, molt més difícils de resoldre que els arxifamosos nou Do de pit de La fille du régiment de Donizetti. El tenor demostrà també com la seva veu està començant a arrodonir-se de forma ostensible en el registre greu, signe de maduresa i d’una evolució vocal que, inevitablement, l’ha de portar a ampliar repertori. Abans de mostrar les seves provatures en aquest sentit, el tenor regalà encara una magnífica interpretació de l’ària “Ah, dov’è il cimento” de la Semiramide de Rossini, un dels seus cavalls de batalla sobretot els primers anys de carrera, que posà de manifest per què som, sens dubte, davant d’un músic de tècnica excepcional i mitjans privilegiats.
Ja a la segona part, Flórez reescalfà l’ambient amb tres cançons de Ruggero Leoncavallo: Aprile, Vieni, amor mio i Mattinata; aquesta última provocà les delícies d’una audiència plenament receptiva. Poc interpretada, l’ària de Rinuccio del Gianni Schicchi de Puccini és un bombó, tant musicalment com teatralment parlant. Flórez en va fer una creació, amb una dicció pulcra i precisa del text, tot contagiant l’admiració i entusiasme que el personatge expressa en escena sobre la bellesa de la ciutat de Florència i la lucidesa mental d’Schicchi. Amb “Che gelida manina” de La bohème va fer somiar en una fita ara per ara poc realitzable, perquè si bé el tenor interpretà de forma exemplar la bellíssima pàgina de Puccini, es fa difícil imaginar el tenor peruà suportant el pes vocal que el paper de Rodolfo demana a qui l’interpreti. No obstant això, també és cert que Flórez ja ha incorporat al seu repertori el paper de Werther, un paper també enormement compromès i exigent per a un tenor encara amb una veu lleugera com la seva. Tot i això, el tenor peruà va fer novament una interpretació magistral de l’ària “Pourquoi me réveiller”, amb què mostrà tenir absolutament interioritzat el paper.
El concert finalitzà oficialment amb dues àries de Verdi, en primer lloc la bella “La mia Letizia infondere” d’I Lombardi i, en segon lloc, l’ària i cabaletta del segon acte de La traviata de Verdi, òpera en la qual té previst debutar pròximament en escena. Després d’unes interpretacions excel·lents i davant d’un públic enfervorit, arribava l’hora dels bisos. I el tenor no es va fer esperar. Guitarra en mà, cantà Amanecí en tus brazos del mexicà José Alfredo Jiménez, que poques hores abans s’havia fet viral a la xarxa en format de vídeo en què el tenor i la seva esposa la cantaven en duo. Relaxat i còmode, el tenor va interpretar també unes entregades i delicioses versions d’Ódiame de l’equatorià Julio Jaramillo i el vals crioll Jose Antonio de la peruana Chabuca Granda.
A tall de reflexió: el costum d’introduir intervencions parlades entremig de les peces, així com la seva predilecció per acompanyar-se amb la guitarra per interpretar el repertori tradicional de la seva infància i joventut són fets que comencen a ser habituals en les presentacions de Juan Diego Flórez. Si bé aquestes particularitats sorprenen part del públic, tot generant en alguns casos disgust, és convenient reflexionar sobre el valor que aquests trets característics tenen en la globalitat del fenomen artístic. Si les seves intervencions musicals amb guitarra o la complicitat que Flórez intenta generar amb el públic no anessin acompanyades d’un altíssim llistó de qualitat en la interpretació del programa anunciat i, més aviat, busquessin ser un element dissuasori, seria completament lògic que se’n condemnés l’abús. Però resulta molt més condemnable aquest excés de fervor irracional que s’observa amb estupor en aquella part del públic incapaç de reprimir els aplaudiments quan el cantant encara està donant, literalment, el Do de pit, o bé en aquells esclaus de la tecnologia que no poden evitar fer fotografies, enregistraments amb flaix i sense cap tipus de pudor davant del mateix artista, quan hi ha un avís previ al concert que demana l’objecció expressa d’aquest tipus de manifestacions.
L’endemà d’un recital inesborrable, el tenor regalà al públic de Barcelona el privilegi de ser testimonis de la seva primera masterclass oberta al públic i retransmesa en streaming, gentilesa del patrocinador, Telefónica. Amb un Petit Palau abarrotat, es notava que era el primer cop que Flórez protagonitzava un acte d’aquestes característiques, i per això manifestà una inicial manca de soltesa en les explicacions. Els tres joves cantants escollits per escoltar els consells del tenor peruà foren la mezzosoprano italiana Aurora Faggioli, el tenor donostiarra Xabier Anduaga i la soprano valenciana Marina Monzó, que demostraren molts bons mitjans i una gran preparació i capacitat de millora, molt atents als oportuns consells de Juan Diego Flórez. L’excepcionalitat de l’esdeveniment va fer pensar en la magnífica oportunitat que seria per al públic, músics i estudiants de Barcelona, poder gaudir de més sessions com aquestes amb els artistes internacionals que es presenten assíduament en concert.
