LA SONNAMBULA de Vincenzo Bellini. Patrizia Ciofi. Juan Diego Flórez. Nicola Ulivieri. Eleonora Buratto. Gemma Coma-Alabert. Àlex Sanmartí. Jordi Casanova. Dir. musical: Daniel Oren. Dir. d’escena: Marco Arturo Marelli. Producció de la Royal Opera House Covent Garden (Londres) i la Wiener Staatsoper (Viena). LICEU. 27 DE GENER DE 2014.
Per Mercedes Conde Pons
Malgrat que els defensors acèrrims del bel canto propi del Romanticisme italià en defensin a capa i espasa la seva bellesa, cal dir sens dubte que La sonnambula no pot situar-se entre les obres més inspirades del jove i malaurat Vincenzo Bellini. Això sí, té moments inspirats, aïlladament, que se centren bàsicament en l’actuació i el mèrit vocal dels dos protagonistes: Amina i Elvino. El pes de l’acció teatral, o més ben dit, de l’acció musical, recau, doncs, en els dos cantants responsables de l’èxit o el fracàs de la proposta.
El Gran Teatre del Liceu jugava a cavall guanyador amb el binomi Flórez-Damrau que tants èxits havia recollit en la Linda di Chamounix del 2011. Però la cancel·lació de Diana Damrau fa poques setmanes havia provocat una lleu discrepància d’opinions, a causa de l’elecció de Patrizia Ciofi (que havia cantat amb Flórez La fille du régiment el 2010) com a substituta. Al cap i a la fi, la soprano italiana era la responsable de les funcions del repartiment alternatiu i, per tant, cover de la soprano alemanya. Afortunadament, la mateixa soprano es va encarregar de fer callar les veus hostils gràcies a la seva esplèndida actuació en la funció d’estrena, en què també va brillar el portent de la naturalesa que és Juan Diego Flórez, tot convertint, doncs, aquest tercer títol de la temporada 2013-14 en un altre èxit sense discussió.
Pels passadissos algun espectador presumptament entès manifestava al final de la funció el seu disgust pel fet que Flórez aquest cop no havia delectat el respectable amb prou aguts. Naturalment, La sonnambula no és Rossini ni el Donizetti de La fille du régiment. Per als afeccionats malacostumats o amb poca memòria (Linda di Chamounix tampoc no és que fos precisament un diluvi d’aguts i sobreaguts), Juan Diego Flórez devia, doncs, presentar-se en reserva o a mig gas. Res més lluny. El tenor peruà, conscient de la seva evolució vocal, va oferir una Sonnambula esplèndida, com manen els cànons, amb una línia de cant delicada, plena de matisos, pura mel auditiva, que va saber conquerir les oïdes d’aquells que no es conformen amb mers focs d’artifici. Fins i tot es va poder copsar un cert engruiximent vocal en el registre agut que podria fer albirar noves delícies vocals en el futur en repertoris amb una mica més de pes. No en va el tenor peruà ja es troba en la línia dels quaranta, edat de plenitud vocal per als cantants masculins. A més, tot i la discreta direcció actoral de la proposta, el tenor va ser un Elvino, tant cretí com amorós, el prototipus d’antiheroi romàntic per excel·lència.
Amina, personatge anodí, dèbil i tanmateix tan entendridor, va trobar en Patrizia Ciofi una intèrpret ideal, tant pel físic menut de la cantant com per la seva veu, fràgil en el registre central i greu, i tanmateix rodona i generosa en el registre agut. Ciofi és conscient de les seves limitacions i en fa virtut posant-les al servei de la interpretació. I si bé és cert que l’excés d’aire malmet la brillantor del so en el registre central, la resolució brillant dels aguts compensa amb escreix les mancances abans esmentades. La seva ària “Ah non credea mirarti” amb la cabaletta “Ah non giunge” al final de l’òpera estan només a l’abast de les grans cantants i Ciofi es va créixer en tots sentits, i va fer d’aquest un dels moments culminants de l’òpera.
També va estar esplèndida la soprano de Màntua Eleonora Buratto com a Lisa i va saber lluir-se en les breus però destacades intervencions. Buratto debutava al Liceu després d’haver cantat ja a places importants, com Salzburg, París, Madrid o Roma, i cal esperar que hi hagi ocasions d’escoltar-la novament en papers més importants. Per contra, Nicola Ulivieri, si bé va fer una més que correcta interpretació del comte Rodolfo, va acusar un cert cansament vocal en el registre greu que afeblia la rotunditat que requereix el seu rol. La mezzo catalana Gemma Coma-Alabert –irreconeixible en la transformació física de dona gran– va ser una Teresa dolça i amorosa, i Àlex Sanmartí i Jordi Casanova van resoldre excel·lentment els seus papers menors.
Si La sonnambula no ofereix un argument consistent –l’interès pels fenòmens estranys, com el recentment descobert somnambulisme en l’època en què es va escriure l’òpera és l’excusa que propicia aquest argument insuls–, la proposta escènica de Marco Arturo Marelli tampoc no resol la monotonia en què pot caure l’obra. Un únic escenari per a tota l’acció genera certes incongruències d’espai i acció, fet que no ajuda a la comprensió del conflicte que porta Elvino a rebutjar Amina. Tot i això, i amb una prestació musical de l’orquestra que deixava entreveure una lectura atenta de Daniel Oren, però amb resultats desiguals de l’orquestra, aquesta Sonnambula torna a sumar punts positius en una temporada en què ben bé es podria dir que ja van 3 de 3 èxits en òperes representades; gràcies, però, al talent inextingible de Flórez i la gran dedicació de Patrizia Ciofi.
